Horror

 

Quin horror, és una autèntica sense raó tanta mort i bogeria pels carrers de Paris. En aquest moment em venen al cap alguns pensaments que vull reflectir en aquest article.

1.-Estem paralitzades, molt, tant, que només validem la resposta policial i de segurització de les nostres societats. Acceptem perdre drets fonamentals i llibertats per poder continuar vivint en la nostra bombolla.

Ens genera pànic pensar que qualsevol de nosaltres podríem estar de visita a Paris, gaudint d’un temps ociós, i haver estat víctima d’aquests atemptats protagonitzats per uns fanàtics que arriben a un lloc i disparen a tothom, sense tenir cap mena d’estima per la vida dels altres, i molt menys per la seva pròpia vida.

2.-Aquests atacs ens posen en situació i fan sentir per un moment en la nostra carn i anima, la por que han sentit i senten milions de persones, humanes, com nosaltres, amb sentiments, com nosaltres, arreu del Kurdistan, de Síria, d’Afganistan, d’Iraq, del Líban, de Somàlia, de Nigèria, de Tunísia, del Iemen, de Kènia i a altres indrets del planeta, també víctimes d’una violència com la viscuda pels carrers de Paris.

Aquesta violència es va produir al ben mig de paisatges que ens són quotidians. És més, podríem dir que fins i tot vam arribar a escoltar les explosions, els trets, els crits i els plors des de les nostres llars. No passa el mateix quan aquestes bombes, trets, crits i plors sonen una mica més lluny, fora dels focus mediàtics. Sembla doncs que aquests «altres» morts no ens facin mal.

3.- La violència viscuda a Paris és el resultat de la violència que s’engendra en altres indrets del planeta. Per aquest motiu necessitem obrir els focus i la perspectiva. Ens pensem que els terroristes neixen com a tal? O es fan? Com una persona arriba al punt de no tenir estima per la vida pròpia i per la d’altres persones?

4.- Hem de pensar, com ja s’ha dit per tot arreu, que les principals víctimes del terrorisme i de la violència que va tenir lloc per unes hores a Paris, són les persones que viuen en llocs on aquesta violència és permanent, constant. I quina és la nostra resposta davant d’això? Una resposta armada i de tancament. Nosaltres tanquem les portes de casa nostra a tot aquell que intenta fugir d’aquell horror. Això en part és deu a que sembla que només comptem les víctimes que viuen entre nosaltres, i no les que provoca tota aquesta violència, aquí i allà.

5.- Ahir per la nit a Paris és va generar una iniciativa espontània: #pourteoverte. La gent és va oferir a acollir a casa seva les persones que estaven als carrers de Paris. Ho van fer perquè molta gent va prendre consciència de que tothom en aquell moment era una víctima potencial de la violència d’ISIS, i per tant calia fer front a la situació dramàtica que s’estava vivint. Els que van obrir casa seva no es van posar a pensar que amb aquest gest podien estar obrint casa seva a un potencial lladre o malefactor. No, per damunt de tot va prevaldre l’empatia i la tendresa entre persones, va prevaldre la solidaritat.

Però un moment, intentem fer un exercici d’imaginació: imaginem-nos que en comptes d’aquestes mostres de solidaritat la població de Paris hagués reaccionat de forma similar com estan reaccionant els governs de la UE amb tota la gent que fuig de la violència quotidiana d’ISIS. Imaginem-nos que en un escenari on als carrers de Paris hi ha milers de persones que fugen sense sentit ni direcció d’uns fanàtics que maten a tot allò que es troben pel camí, nosaltres, en comptes d’obrir portes i donar refugi i escalf, ens haguéssim tancat en el confort i la seguretat de les nostres cases. Ens hagués semblat intolerant, no?

Cal prendrem consciència que el problema és global i la resposta no pot engendrar més violència. El món avui plora per les víctimes de Paris. Però fa temps que el món plora per totes les víctimes de milers de Paris quotidians. El que passa és que no ho volem escoltar. Fem-ho, escoltem tots els plors, i segurament ens començarem a estalviar més víctimes i plors en un futur.

Hugo Alvira 

Membre d’Attac-Catalunya