ATTAC Catalunya Justícia Econòmica Global
Les persones amb comptes no regularitzats a Andorra s’afanyen a trobar fórmules per desaparèixer del radar de l’acord d’intercanvi de dades bancàries. De les maletes plenes de bitllets que tornen a l’Estat espanyol a les esquerdes de la normativa
Gemma Garcia, Marc Iglesias – Directa 16/11/2016
En temps de suposada transparència, un tel de silenci recorre Andorra. “Els draps bruts es renten a casa”. “Jo ja he parlat massa i no ha agradat”. “No vull que el meu nom surti a mitjans estrangers”. Són alguns dels motius que esgriemixen les diverses fonts del món financer, polític i empresarial per accedir a parlar amb la Directa sempre que es mantingui el seu anonimat.
Andorra, on només un terç de les seves poc més de 70.000 habitants tenen dret a vot, és un poble-Estat on tothom es coneix i on les famílies més poderoses reparteixen la seva capacitat de penetració i influència entre els poders de l’Estat, els mitjans de comunicació i els negocis privats. El sector bancari, que, segons dades de l’Associació de Bancs Andorrans, va gestionar 45.000 milions d’euros en recursos de clientela nacional i internacional l’any 2015, és una bona mostra de com s’estenen els tentacles dels llinatges andorrans: els Cerqueda i els Ribas a Andbank; els Pintat, Casal i Reig a Crèdit Andorra, o els Mora a MoraBanc.
No és casualitat. El sistema financer, que l’any passat va suposar prop del 21% del Producte Interior Brut (PIB) del país, ha estat i és un dels pilars econòmics d’Andorra. I el seu motor històric: el secret bancari i la manca d’impostos. Però, arran de l’esclat de la crisi econòmica i de l’inici, l’any 2009, de la creuada contra els paradisos fiscals, anunciada pel G-20 i l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), algunes peces del sistema andorrà van començar a moure’s per agafar noves posicions. Amb cert desdeny, alguns assessors fiscals es refereixen al nou escenari com “l’era de la moralitat fiscal”.
La banca és una bona mostra de com s’estenen els tentacles dels llinatges andorrans: els Cerqueda i els Ribas a Andbank; els Pintat, Casal i Reig a Crèdit Andorra, o els Mora a MoraBanc.
Amb els efectes de la crisi amenaçant l’economia andorrana, el Principat va encetar la creació de diversos impostos –societats, activitats econòmiques o, ja l’any 2015, l’IRPF– per avançar cap a l’homologació fiscal exigida per l’OCDE. Així, podria signar convenis per evitar la doble imposició i atraure més inversió estrangera, amb l’objectiu de diversificar la seva economia. Uns impostos, això sí, amb uns tipus de gravamen molt inferiors als que s’apliquen als països de la Unió Europea.
Paral·lelament, el 2010, Andorra va aconseguir sortir de la llista de paradisos fiscals de l’OCDE, després de signar, en només sis mesos, disset acords bilaterals d’intercanvi d’informació fiscal a demanda, per via judicial i administrativa. Els acords, considerats per Antonio Fuertes, d’Attac, com un “intent d’emetre títols d’honorabilitat a territoris que seguien emparant de facto l’elusió fiscal i els negocis opacs”, van ser fortament qüestionats després que les investigacions periodístiques batejades com a Swissleaks i Luxleaks mostressin la continuïtat de les pràctiques opaques.
Intercanvi automàtic d’informació fiscal
Evidenciats els límits del conveni d’intercanvi sota demanda, les institucions europees van augmentar la pressió per establir nous acords que permetessin que els estats de la UE, de manera automàtica, obtinguessin dades rellevants sobre els comptes i les rendes financeres que té i obté la seva ciutadania en territoris poc cooperatius. El febrer de 2016, Andorra va signar un acord d’intercanvi automàtic d’informació fiscal amb la UE i es va comprometre a “prendre totes les mesures possibles” per aconseguir que entrés en vigor l’1 de gener de 2017.
En el cas d’Andorra, la informació intercanviada inclourà el número de compte, el número d’identificació fiscal, el nom, l’adreça i la data de naixement de les contribuents residents a l’estranger amb un compte al Principat. També, tot tipus de rendes, inclosos interessos i dividends, els ingressos derivats de la venda o la transmissió d’actius i el saldo de comptes. Tot un trasbals per un Estat que, durant dècades, havia fet del secret bancari un dels seus principals atractius.
El text de la llei que permetrà el desplegament de l’intercanvi automàtic d’informació ja ha passat tots els tràmits parlamentaris i hauria de ser aprovat l’1 de desembre.
Finalment, però, el govern andorrà, tal com explica l’advocada de la Plataforma d’afectats del BPA Gemma Martínez, va anunciar que començaria a intercanviar la informació el 2018 pels comptes de persones físiques superiors a un milió de dòlars (amb dades de 2017) i el 2019 pels inferiors a aquesta quantitat (amb dades de 2018). Una modificació que suposaria un any més de marge per tota aquella gent que té comptes no regularitzats amb menys d’un milió de dòlars. Així mateix, l’intercanvi de dades sobre persones jurídiques es limitaria a aquells comptes que superessin els 250.000 dòlars i s’iniciaria l’any 2019. Avui, el text de la llei andorrana que permetrà el desplegament de l’intercanvi automàtic d’informació ja ha passat tots els tràmits parlamentaris i, molt probablement, serà aprovat el proper 1 de desembre pel Consell General.
L’estratagema del govern andorrà, però, no ha passat desapercebuda davant les institucions europees. El juliol de 2016, el Parlament Europeu va publicar una resolució sobre mesures fiscals, en què “lamenta que Andorra i Mònaco” hagin posposat el termini inicialment previst. El text també sol·licita a la Comissió Europea que “controli de prop l’aplicació efectiva” de l’acord i adverteix que “algunes jurisdiccions no cooperatives, com Andorra, compleixen les normes d’intercanvi d’informació, però s’estan convertint en jurisdiccions amb baixos nivells impositius”.
El text, promogut –entre altres– per l’eurodiputat del grup europeu dels Verds Ernest Urtasun, va ser rebut amb indignació pel govern andorrà, que va arribar a queixar-se telefònicament a les membres de l’equip de treball de l’europarlamentari d’ICV.
Fórmules per ‘desaparèixer’
Mentrestant, molta gent titular de comptes no regularitzats s’afanya a buscar fórmules per desaparèixer del radar de l’acord abans que sigui massa tard. Segons Miguel Ángel Mayo, portaveu del Sindicat de Tècnics d’Hisenda (Gestha), aquesta clientela de la banca andorrana no es va acollir a l’amnistia fiscal promoguda pel ministre espanyol Cristóbal Montoro l’any 2012 perquè “no creien que el secret bancari de què gaudien es trencaria tres anys després”.
De fet, segons dades de l’Agència Tributària, dels 25.000 milions que va fer aflorar l’amnistia, només 4.000 milions d’euros es van regularitzar des d’Andorra. Una quantitat baixa si tenim en compte que ha estat un dels destins històrics predilectes del diner negre espanyol. Més tard, amb l’esclat del cas Pujol i la intervenció de BPA, la desconfiança cap al Principat es va disparar entre la gent evasora. Sobretot perquè, amb el termini per acollir-se a l’amnistia exhaurit, la comunicació de les seves dades els pot suposar sancions de fins un 150% del valor dels béns ocultats a la hisenda espanyola.
Per tant, avui, les persones que encara es refugien a l’altra banda de la frontera estan sortint “a marxes forçades”, assegura Mayo. Però, com? Els mecanismes inclouen des de sofisticades operacions de blanqueig per les que tenen més recursos fins a les maletes plenes de bitllets que creuen la frontera de la Farga de Moles o la compra de joies, passant per les esquerdes que ofereix la mateixa llei andorrana, que exclou els comptes vinculats a determinats productes i inversions de l’intercanvi automàtic.
Opacitat garantida per llei
El ministre de Finances i portaveu del govern, Jordi Cinca, ja va dir –el febrer de 2016– que la normativa andorrana buscava fórmules “per mantenir l’atractiu de la plaça financera”. Per a les persones que posseeixen capital no declarat, un dels atractius que inclou la llei, que és a punt d’aprovar-se, resideix en el fet que els comptes de plans de pensió amb aportacions anuals que no superin els 50.000 dòlars no estaran subjectes a l’intercanvi automàtic d’informació.
Els dipòsits de títols de deute públic emès pel govern restaran immunes a la transparència de la normativa, sempre que no superin un saldo mitjà anual de 50.000 dòlars.
Igualment, els dipòsits de títols de deute públic emès pel govern també restaran immunes a la transparència, sempre que no superin un saldo mitjà anual de 50.000 dòlars. Curiosament, durant el 2016, el govern andorrà ha fet quatre emissions successives de bons del tresor. Un producte que suposa una oportunitat d’esquivar l’acord, per a tota aquella gent que pateix pels seus diners no regularitzats. Segons el mateix ministre Cinca, a la darrera emissió, feta el 12 d’octubre passat per un import de 100 milions d’euros, les sol·licituds de compra van arribar als 400 milions d’euros, quadruplicant l’import del valor del deute emès. Sorprenent, sobretot si es té en compte que es tracta de bons amb un interès exigu que ronda el 0,75% anual.
Campi qui pugui
Diverses fonts fiscals i bancàries no dubten a afirmar que la majoria de les grans fortunes, assessorades des dels millors bufets d’advocats, ja fa temps que van treure els seus diners d’Andorra per traslladar-los a paradisos fiscals on encara es manté el secret bancari. Altres evasores, probablement amb un nivell de recursos inferior, opten per passar els diners en efectiu a través de la duana, on s’ha detectat un canvi de tendència sorprenent. Si tradicionalment el diner viatjava de l’Estat espanyol a Andorra, ara, els maletins fan el viatge invers. El 2015, la Guàrdia Civil va confiscar 1,4 milions d’euros que sortien d’Andorra i, durant els primers deu mesos de 2016, tot i que encara no hi ha xifres oficials publicades, la policia fronterera ha assegurat a la Directa que la totalitat dels diners confiscats a la duana tenien com a destí l’Estat espanyol.
El 2015, la Guàrdia Civil va confiscar 1,4 milions d’euros que sortien d’Andorra i, durant els primers deu mesos de 2016, s’ha mantingut la tendència de fugida monetària cap a l’Estat espanyol.
Altrament, segons va fer públic el mes d’octubre el Diari d’Andorra citant fonts del Gremi de Joiers i Rellotgers, a l’interior del Principat, durant els darrers mesos, s’ha produït un increment important de la venda de joies, en bona part pagades en efectiu. Tradicionalment, els articles de luxe han estat una de les formes emprades per donar sortida al diner negre, però, des de l’inici de la crisi, les vendes havien baixat notablement.
Un altre dels efectes visibles de la proximitat de l’entrada en vigor de l’intercanvi d’informació és, segons diverses fonts, la distorsió en el mercat immobiliari. Les persones no residents que tenen propietats immobiliàries sense regularitzar estan venent o substituint la propietat formal de les seves possessions. Preus per sota de mercat, cessions i el retorn a escena dels –en altre temps mítics– prestanoms (els testaferros andorrans) són alguns dels indicadors que, segons les fonts consultades, demostrarien la pressa que té alguna gent per desempallegar-se de les seves propietats abans que acabi l’any.
De l’evasió a l’elusió
Paral·lelament al procés que ha de donar lloc a l’intercanvi automàtic d’informació fiscal, Andorra ha negociat el Conveni de no Doble Imposició (CDI) amb diversos països. El darrer, signat amb l’Estat espanyol, va entrar en vigor el febrer de 2016 i, en paraules del ministre d’Afers Estrangers andorrà, Gilbert Saboya, és “un element clau de l’estratègia de posar Andorra en situació de competir”.
I és que, el model de fiscalitat agressiva adoptat pel Principat andorrà durant els darrers anys s’enfrontava amb un llast enorme per atraure inversió estrangera i afavorir la competitivitat de les empreses nacionals a l’exterior: la doble imposició. Aquesta situació comportava que una mateixa activitat econòmica fos gravada a dos països diferents, de manera que la càrrega fiscal augmentava i es desincentivava l’empresariat d’un país en oferir serveis en un altre i viceversa. La finalitat del CDI és, doncs, establir el repartiment de competències entre els dos estats a l’hora de gravar les rendes i, de retruc, suposa un aval del govern espanyol a la reforma del sistema fiscal andorrà.
Tal com explicava un assessor fiscal del bufet català Duran Sindreu l’any passat en una xerrada, és gràcies a la signatura del CDI que la baixa fiscalitat andorrana esdevé atractiva per a les empreses espanyoles. Per la seva banda, la Confederació Empresarial Andorrana (CEA) considera que “els empresaris que volen aprofitar el CDI amb Espanya busquen les millors estructures d’optimització fiscal”. Una expressió que, per a Montse Segú, de Fiscalitat Justa, és un eufemisme d’elusió d’impostos: “Andorra ha fet la transició de l’evasió a l’elusió fiscal, legal però èticament reprovable”, sentencia.
El mateix president de l’Associació d’Assessors Fiscals d’Andorra i actualment advocat de la família Pujol a Andorra, Jean-Michel Rascagneres, reconeix que el CDI afavoreix més les empreses espanyoles que les andorranes, ja que poden establir la seva base de tributacions a Andorra per desenvolupar-se cap a l’exterior amb un estalvi considerable.
Malgrat l’atractiu fiscal del Principat i les expectatives generades pel govern d’Antoni Martí sobre l’arribada d’inversió estrangera, de moment, les grans empreses no s’hi han establert. Per ara, segons diverses fonts, només hi han aterrat franquícies de societats com Subway, Saltoki o FNAC. Amb actitud optimista, Rascagneres assegura que, tot i així, “hi ha interès perquè s’estan rebent moltes sol·licituds d’informació”.
Les xifres sobre inversió estrangera
L’optimisme, però, no es tradueix en xifres. Recentment, el Govern andorrà va despenjar les dades d’inversió estrangera de la pàgina d’ACTUA, l’organisme públic que promociona la diversificació econòmica del Principat. La raó, segons el Departament de Comunicació del Govern, és que “eren confuses”.
Les persones no residents que tenen propietats immobiliàries sense regularitzar estan venent o substituint la propietat formal de les seves possessions.
La veritat és que aconseguir dades sobre la inversió estrangera, no és una tasca fàcil a Andorra. Després d’un mes llarg d’haver-les sol·licitades, finalment, el Govern ha facilitat les dades acumulades des de l’entrada en vigor de la llei d’inversió estrangera, el juliol de 2012, fins al 31 de maig de 2016 a la Directa.
El primer element rellevant és la diferència entre el nombre de sol·licituds autoritzades (2.248) i les formalitzacions (1.799) i, més encara, entre la inversió inicialment prevista per les sol·licitants (346 milions d’euros) i la que finalment es du a terme (190 milions d’euros). A banda de la significativa distància entre els imports previstos i els formalitzats, cal tenir en compte que aquestes dades no han pogut ser comprovades pel Govern. Tal com va reconèixer l’abril d’enguany el ministre de Turisme i Comerç, Francesc Camp, responent una pregunta escrita d’un diputat del Grup Parlamentari Liberal, “per analitzar els comptes de societats procedents de la inversió estrangera, cal creuar el registre d’inversió estrangera amb el registre de dipòsit de comptes, tasca que encara no hem dut a terme”.
L’altre aspecte interessant és que el creuament entre el nombre d’empreses creades gràcies a la inversió estrangera des de 2012 i el nombre de nous llocs de treball generats des de la mateixa data ens mostra que cada nova empresa creada ha generat només 1,08 llocs de treball. Una xifra que revela que el tipus de negocis establerts disten molt de les grans empreses que el Govern d’Antoni Martí prometia atraure cap al Principat.
Per acabar-ho d’adobar, fonts del sector bancari i empresarial, asseguren que és impossible distingir quantes d’aquestes noves empreses corresponen a l’arribada de capitals estrangers atrets per la fiscalitat andorrana i quantes a persones no residents amb diners sense regularitzar que estarien creant empreses amb l’objectiu de contractar-se elles mateixes i obtenir una residència de treball. Fer-ho, els permetria escapolir-se de l’intercanvi automàtic d’informació fiscal, ja que, per la seva condició de resident, les entitats andorranes no haurien de comunicar automàticament les seves dades a la hisenda espanyola. Una més de les diverses ombres que enfosqueixen la pretesa transparència del país dels Pirineus
———————————————————————-
Un país atractiu per esportistes i ‘youtubers’
Les rendes de particulars també són objecte del Conveni per evitar la Doble imposició signat entre Andorra i l’Estat espanyol. El president de l’Associació d’Assessors Fiscals d’Andorra, Jean-Michel Rascagneres, apunta que el conveni pretén atraure cap a Andorra ciutadania espanyola jubilada que, un cop convertida en resident andorrana, aconsegueix un notable estalvi fiscal. Tanmateix, hi ha altres modalitats, com la residència per a professionals amb projecció internacional. En aquest cas, es tracta de pescar persones que desenvolupen una activitat professional d’interès científic, cultural o esportiu, que, per accedir-hi, han de dipositar l’import de cinquanta mil euros a l’Institut Nacional Andorrà de Finances.
La consultora internacional Bradley Hackford situa Andorra a la quarta posició del rànquing de les millors jurisdiccions per residir.
La martingala no és nova. Per Andorra, hi ha passat molta gent esportista –com Arantxa Sánchez Vicario, Carlos Sainz o Rubén Xaus– i també “professionals d’interès cultural” com Montserrat Caballé o Judit Mascó. La consultora internacional Bradley Hackford, especialitzada en canvis de residència fiscal per a grans fortunes i patrimonis, enguany, situa Andorra a la quarta posició del rànquing de les millors jurisdiccions per residir, per darrere de Malta, Antigua i Barbuda i el Regne Unit.
Un fet que han considerat prou atractiu alguns dels youtubers més reeixits del moment com Vegetta777, Willyrex i TheGrefg, que van establir la seva residència a Andorra l’estiu d’aquest 2016.
——————————————————————-
Dimissions pel cas BPA
El març de 2015, el Tresor dels Estats Units va declarar la BPA com una “institució estrangera sotmesa a preocupació de primer ordre en matèria de blanqueig de capitals” i, en conseqüència, va proposar excloure-la del sistema financer nord-americà i va animar la resta de països a adoptar mesures similars.
Davant aquesta intervenció, el Govern d’Andorra va crear l’Agència de Resolució d’Entitats Bancàries (AREB), a la qual va atribuir la tasca de resoldre l’entitat financera afectada de manera ordenada i de contrarestar els efectes negatius que es poguessin derivar de la seva crisi. Un any i mig després, però, el cas BPA ha generat un seguit de demandes per danys i perjudicis contra el govern i les entitats supervisores andorranes interposades per la clientela de l’entitat, s’ha convertit en el principal problema d’imatge del Principat i continua trasbalsant la seva vida política.
Vallbanc és l’entitat, propietària del fons voltor americà J.C.Flowers, que ha heredat els comptes ‘no sospitosos’ de la intervinguda BP.
El seu darrer efecte ha estat la dimissió del ministre d’Administració Pública, Jordi Alcobé, que ha reconegut que, durant un any i mig, havia compatibilitzat el seu càrrec al govern d’Antoni Martí amb feines remunerades per la BPA, una activitat expressament prohibida per llei.
Un mes abans, la consellera general Meritxell Mateu –que, entre els anys 2012 i 2013, va rebre 48.000 euros per un assessorament a l’entitat intervinguda– ja havia deixat el seu càrrec. Aquests pagaments, efectuats per la societat panamenya que utilitzava BPA com a caixa B, no haurien estat declarats, fet que Mateu va afirmar desconèixer.
——————————————————————-
https://directa.cat/pais-dels-pirineus-lobaga-de-transparencia-fiscal
