Descavalcar el genet de Pegasus

Malgrat el molt moltíssim que encara queda per fer –pel que es veu, cada dia més–, siguem sempre tàvecs.

“¡Eso ya se lo aseguro yo!”
Magistrat Vázquez Honarrubia, Audiència Nacional, en el decurs d’un judici per la crema de fotos del Rei Joan Carles I

En la mitologia grega qui finalment va fer caure el tot poderós Pegasus va ser un minúscul tàvec. Un petit insecte enviat per Zeus per picar el cavall i aturar en sec qui el cavalcava: Belorofonte. Perquè qui anava desbocat era el genet, símbol de l’ambició desmesurada de poder, que abans havia combatut la Quimera i s’havia acarnissat contra les amazones. Desconeixem encara, més enllà del distòpic CiberLeviatán d’Estat que ens assetja fa dècades, quants Belorofontes enfrontem, quants n’hi ha exactament i a qui representa cadascun. Des d’ahir sabem que un, un d’ells, és el CNI. La roda bola i, paradoxalment, l’espia es converteix alhora en espiat. I no som en un passatge de la mitologia antiga.

Tal vegada no ens volem creure el que ja sabem. Perquè de la sòrdida història –sovint tèrbola i en molts detalls pútrida– dels serveis secrets espanyols en sabem algunes quantes coses, tan categòriques com vergonyoses i estructurals. La primera, que el defecte ve de fàbrica. Aquells serveis secrets anomenats SECED i ordits per Carrero Blanco, a qui la cosmètica superficial de la transició només li va canviar el nom en 1977: la continuïtat biològica i ideològica es va dir CESID. Un nom que va esvair-se i no va durar gaire –dues dècades i escaig– perquè no hi havia catifa que tapés tota la fetor i cap manera de reflotar les sigles. L’hemeroteca en va plena: escoltes al rei, microfilms robats per Perote, un ministre dimitit, dos directors jutjats i condemnats –i després absolts– i tot el repertori de l’horror d’Estat. D’aleshores ençà, l’enginyeria genètica d’Estat es va desviure per no ser notícia i convertir –nova capa de pintura– el CNI en una foscor homologable a la resta de foscors del nostre entorn polític, en fase actual de desdemocratització global. Fins que va arribar Pegasus i, sobretot, qui el munta. I el CNI està on no voldria estar cap servei secret. El tàvec l’ha picat i ha caigut del cavall en estricte directe.

La sorpresa, però, és que no podem adduir sorpresa –la novetat, sí, és que en tenim proves i una àrdua, rigorosa i lenta investigació de CitizenLab de més de tres anys que mai podrem agrair prou. El CNI no va detectar el treball en curs i per això improvisa tant? Recorden la primera versió oficial? Van dir: no ens creiem la llista de 65 espiats d’aquest laboratori-canadenc-que-no-coneix-ningú. Desacreditar la font és un clàssic del manual d’Estat quan l’enxampat és l’Estat mateix. El temps passa molt de pressa i la mentida és curta i coixa: ahir la directora del CNI va reconèixer oficialment 18. I els 18 estaven a la llista de CitizenLab. Qui mentia aleshores i qui continua mentint encara ara? El polígraf més salvatge és el temps. I de temps cal parlar també.

Perquè, en plena era global dels escàndols desvetllats per Edward Snowden i Julian Assange, pretendre que no sabíem res del tecnocontrol absolut i de l’ús de la telemàtica, la cibernètica i la informàtica amb fins repressius de control social panòptic i reticular seria ridícul. A cada piulada deixem rastre. Fa molts anys que es parlava de la xarxa Echelon a internet, al capdavall, una xarxa d’origen militar. Fins i tot el 1998, el Parlament Europeu publicava l’informe “Avaluació de les tecnologies de control polític”. Eren els anys on els fitxers de la claveguera europea –SINERE– incorporaven el moviment altermundialista sota l’eloqüent i gens afalagadora qualificació de “criminalitat transnacional organitzada”. L’enyorat, però encara imprescindible Eduardo Galeano va publicar aleshores Potes enlaire. L’escola del món a l’inrevés i en una de les seves finestres –”Digues-me els teus secrets”– s’hi feia ressò d’aquell informe europeu:

“Malàisia va renovar recentment la seva xarxa de comunicacions. Una empresa japonesa anava a encarregar-se de la tasca, però sobtadament l’empresa nord-americana ATT va oferir un preu més baix i li va bufar el negoci. L’ATT va poder guanyar el contracte, gràcies als bons oficis de la NSA, National Security Agency, que havia detectat i desxifrat l’oferta japonesa.

La NSA, American Espionage Agency, té un pressupost quatre vegades més gran que el de la CIA i té la tecnologia necessària per registrar quant es diu per telèfon, fax o correu electrònic, a qualsevol part del món: pot interceptar fins a dos milions converses per minut. La NSA actua al servei del control econòmic i polític del planeta, però la seguretat nacional i la lluita internacional contra el terrorisme serveixen com a coartada. Els seus sistemes de vigilància permeten controlar tots els missatges que tinguin alguna cosa a veure amb organitzacions criminals tan perilloses com, per exemple, Greenpeace o Amnistia Internacional.

L’afer es va descobrir el març del 98, quan es va difondre l’informe titulat “Avaluació de les tecnologies del control polític”, del Parlament Europeu”.

La retorsió de la distopia digital, la retorsió de tot plegat, és així fa temps i fa pinta que serà això. La putrefacció és la mateixa que ahir. El projecte polític democràtic de l’independentisme català ha estat sempre en la llista negra i contra ell s’empra el sinistre calaix de sastre on és combatut amb les eines excepcionals dissenyades, teòricament, per combatre el terrorisme o les màfies. Paradoxalment, petant-se fins i tot la tan cloquejada sobirania nacional, perquè és una multinacional i uns mercenaris ubicats a Israel els que processen, acumulen i classifiquen la informació.

Però no hi ha sorpresa –indignació, tota, i ens val més mantenir-la fins a les darreres conseqüències. Motius per dur-se les mans al cap n’hi ha un munt. Més encara en un país on s’han publicat llibres fonamentals com L’enemic coneix el sistema, de Marta Peirano, Ciberleviatà: El col·lapse de la democràcia digital enfront de la revolució digital, de José María Lasalle o el manual d’autodefensa de Críptica Resistència digital. Parlant de llibres, un creu que si volen saber quins són els vímets del conflicte català, han d’espiar menys i llegir molt més –de Fontana a Termes, d’Eva Serra al darrer llibre d’Albert Botran. Intel·ligència seria això i no violar i violentar la vida dels altres. Però ja que estem a la Directa, citarem La Vanguardia. Antoni Puigverd escrivia abans-d’ahir: “Aquí hi ha el moll de l’ós del qual es discuteix aquests dies. ¿Som una democràcia tutelada per poders superiors que s’atribueixen el dret exclusiu a decidir què convé o perjudica el nostre Estat? ¿En aquesta democràcia, uns quants estan en condicions de determinar què podem saber i què cal ignorar? Si és així, serà que som súbdits, no ciutadans”. Doncs això.

La novetat, però, no està en tot això que ja intuíem. La notícia de debò, la més bàsica i fonamental i que caldria no oblidar en temps difícils, és on rau l’origen de tot plegat. Titular: sense necessitat –ni possibilitat– de cap Zeus ni cap deu, l’única notícia positiva és que un tàvec ha descavalcat Pegasus. Aquest tàvec no violent i insistent, per cert, era el recurs que feia servir Luther King per defensar la desobediència en la seva Carta des de la presó de Birminghan. Genets descavalcats, la NSO israeliana està en fallida, la batalla campal entre instàncies de l’Estat es desferma, el govern trontolla i s’esquerda i Feijóo es fuma un puro. Segurament canviaran de nom i de pintura, però no de pràctica, la tecnologia continuarà perfeccionant la barbàrie i serem cada cop més a prop d’un black mirror quotidià. Però, per avui no ens oblidem que un tàvec, de nom #catalangate, ha descavalcat Pegasus del seu poder –que era el silenci dens, el secret absolut i no saber-ne res de res. A veure qui diu que això és poc. Malgrat el molt moltíssim que encara queda per fer –pel que es veu, cada dia més–, siguem sempre tàvecs.

—

Postdata d’hemeroteca domèstica. Una de les frustracions de la meva curta vida parlamentària va ser demanar insistentment com sabia Felip Puig i el Departament d’Interior que de 418 identificats en una protesta contra les retallades antisocials, “178 eren antisistema, 39 independentistes i 19 anarquistes”. Ho posa al DNI? Mai van respondre, però era la prova evident que existeixen fitxers ideològics. Aquells 418 activistes havien estat desallotjats sobtadament del cinema per expressa ordre judicial, segons Interior. El dilluns el jutge va dir que ell no havia signat cap ordre. Recordo, del cau de l’Audiència Nacional, un imputat per la crema de fotos del rei –absolt després– denunciant durant la seva declaració l’existència de fitxers ideològics il·legals. L’incontinent magistrat Vázquez Honarrubia, preludi argumental de Margarita Robles, li va etzibar a micro obert: “¡Eso ya se lo aseguro yo!”.

Postdata de cap de setmana. Sobre tàvecs, aquest documental de fa 10 anys.

David Fernàndez
Directa