ATTAC Catalunya Justícia Econòmica Global
![crisis[1]](https://attac-catalunya.cat/wp-content/uploads/2013/10/crisis1.jpg)
El passat 17 de setembre, Josep Fontana va pronunciar, convidat per la Fundació AlfonsoCarlos Comín, al ICCB de Barcelona, la conferència “Després de la crisi”. El text el reproduïm a continuació.
La crisi que va començar a l’estiu del 2007 s’ha acabat, en principi, i li hem donat ja tantes voltes que més val canviar d’argument. No vol dir això que ja ho sapiguem tot sobre el que va passar. Per exemple, fa pocs dies que s’ha publicat un memoràndum de novembre de 1997 que ens descobreix que el departament del Tresor, en col·laboració amb els grans bancs nord-americans, estaven negociant amb la Organització Internacional del Comerç un acord que canviaria les regles per facilitar la lliure circulació internacional de productes tòxics bancaris, estenent l’especulació i la ruïna a tot el món.
Al qual es pot afegir que tota una sèrie de nous documents mostren cruament la corrupció i la incompetència de les agències d’avaluació que van ser un instrument essencial del desastre. Hi ha, per exemple, uns correus electrònics intercanviats per funcionaris de Standard & Poor, dient coses com: “Déu ens ajudi… Aquest és el lloc més estúpid en què he treballat mai”; “M’ha costat explicar com hem arribat a aquestes xifres, ja que no hi ha cap càlcul al darrere” o “Esperem que tots siguem rics i estiguem retirats quan això s’enfonsi” (1).
Un tema prou angoixant és el de la possibilitat que una crisi com aquesta es repeteixi en qualsevol moment, ja que no han canviat gaire les condicions que permeten a les institucions financeres especular igual que abans, com ho demostra la recent història del senyor Martín-Artajo i els 6.000 milions de dòlars que va fer perdre a JPMorgan especulant en derivats. Que no és més que una anècdota, perquè l’amenaça realment seriosa que hi ha pel davant és la crisi que s’està produint en els anomenats “brics” –concretament a Brasil, Índia, Indonèsia, Àfrica del Sud i Turquia– que pot tenir conseqüències prou serioses en un futur immediat (2).
Però del que vull ocupar-me no és de la crisi, sinó del que està passant després. Per al qual tractaré de posar en relació el que comença a experimentar-se entre nosaltres, on això de que s’hagi acabat la crisi no deixa de ser més aviat una profecia, i el que ha passat, i està passant als Estats Units, on la crisi va acabar ja fa temps.
Partint, però, d’un punt que ha de quedar ben clar. La major part dels fenòmens que assenyalaré van començar en realitat molt abans de la crisi, però aquesta els va accelerar i precipitar, i ens va deixar per aquest motiu amb la il·lusió que, si eren causats per la crisi, com molts segueixen encara creient, desapareixerien quan passés aquesta, de manera que les coses tornarien a ser com abans. El que us invito a fer és examinar aquest món de noves regles que està aquí per continuar.
Parlem doncs del que passa als Estats Units, on a l’estiu del 2009 es va començar a dir que la crisi s’havia superat, al menys en el sector financer, mentre que per al conjunt de la producció la recuperació de l’economia es donava per assegurada al darrer trimestre de 2011. Una gran notícia, diria Robert Reich, que va ser secretari del Treball amb Clinton, però amb un aspecte inquietant, perquè “encara que el país produeix avui més béns i serveis que abans de la crisi (…), s’estan fent amb sis milions de treballadors menys”.
Una de les coses que va resultar evident des del primer moment és que la crisi havia accelerat un procés que s’havia iniciat molt abans, el de la “gran divergència”, que condueix a l’augment de la desigualtat –és a dir, a l’empobriment de la majoria i a l’enriquiment dels més rics. Pel març del 2012 l’equip dirigit per Emmanuel Saez, professor de la Universitat de Califòrnia, publicava les seves estimacions del repartiment de la riquesa creada, que mostraven que, si en el conjunt del període de 1993 a 2010 la part del creixement total “capturada” per l’u per cent dels més rics havia estat del 52 per cent, en els anys de “recuperació de 2009 i 2010” aquesta part va augmentar fins al 93 per cent (3).
Per justificar aquesta diferència, un professor d’economia de Harvard, N. Gregory Mankiw, ha publicat un article acadèmic en què, prenent com a exemples Steve Jobs, la senyora Rowling –autora dels llibres de Harry Potter– i el productor de cinema Steven Spielberg, sosté que el fort augment dels guanys de l’”u per cent” dels més rics no és més que el premi a la seva creativitat, i que la baixada dels ingressos dels altres és deu al descens que ha tingut lloc en la formació de treballadors especialitzats com a conseqüència del retrocés de l’educació (4).
Deixem de banda la part dels rics, i parlem de les raons que expliquen l’empobriment dels altres. Pel que fa a la població treballadora l’empobriment es deu a un procés radical de reducció de la massa salarial produït per la combinació de la insuficiència de l’ocupació, la disminució dels salaris, la baixa qualitat dels llocs que es creen i la inseguretat del treball.
Comencem pel problema de l’atur, que és possiblement el més greu del nostre temps. D’acord amb l’informe de l’Organització Internacional del Treball d’aquest any (5) l’atur ha augmentat al món fins al punt que el 2012 hi havia 197 milions d’aturats, al qual s’havien d’afegir 39 milions de persones que havien “caigut del mercat de treball”, i les previsions eren que seguiria augmentant el 2013 i el 2014, en especial als països desenvolupats.
I cal tenir en compte, a més, que aquesta mesura de l’atur de l’OIT, que és de la mateixa naturalesa que la que s’aplica habitualment a tots els països, és el que s’anomena U3, inclou només aquells que estan cercant activament treball, però no compta tots els que estan fora del mercat, o perquè encara no han trobat ocupació, o perquè han deixat de cercar treball, o els que tenen ocupacions ocasionals que els deixen fora de les estadístiques oficials. Això és el que explica episodis grotescos com el que s’ha donat recentment en aquest país, celebrant la disminució dels aturats, però ocultant que això no significava que hi hagués més gent treballant, sinó que uns han deixat el país –els immigrants que tornen a casa o les 30.000 persones que cada mes marxen d’Espanya, segons comentava fa unes setmanes, celebrant-ho, el president del Banc Sabadell- i altres han renunciat a seguir figurant en les llistes de l’atur.
Més reveladora que la xifra de l’atur és la taxa ….>>>
