ATTAC Catalunya Justícia Econòmica Global
Diversos autors han subratllat les virtuts del model reivindicat per la NGP de gestió privada, però no hi ha evidència empírica clara que suggereixi la superioritat de les formes de coordinació publicoprivada, sigui en termes d’eficàcia o eficiència.
Les tendències privatitzadores en la provisió de serveis públics iniciades en els països anglosaxons en els anys setanta arriben a Espanya i Catalunya a finals del segle XX i s’accentuen amb la crisi financera. El corrent que incorpora aquestes tendències es va denominar Nova Gestió Pública (NGP) i abanderava la incorporació dels principis de mercat dins de la provisió de serveis públics. El seu objectiu era, i és avui encara, impulsar la competitivitat dins de les administracions i empreses de l’estat, tenint com a model d’èxit a imitar la gestió empresarial privada; alguns dels mètodes més coneguts de la NGP a l’estat espanyol han estat la privatització formal (gestió dels serveis a través d’entitats de titularitat pública sotmeses a dret privat) i l’externalització (també anomenada privatització funcional).
Tot i la dificultat de trobar dades institucionals i públiques que comprovin aquestes tendències en l’estat espanyol i en l’àmbit català, iniciatives com el World Inequality Report confirmen a Espanya el transvasament de capital de mans públiques a mans privades. Si el 1980 la riquesa privada a Espanya quadruplicava la pública (400%), el 2020 la primera havia augmentat fins a representar el 750% de la segona.
Diversos autors han subratllat les virtuts del model reivindicat per la NGP de gestió privada, però no hi ha evidència empírica clara que suggereixi la superioritat de les formes de coordinació publicoprivada, sigui en termes d’eficàcia o eficiència: de fet, diversos estudis posteriors a la irrupció d’aquest model han demostrat el contrari. A causa de diversos factors, però un d’ells sent la falta d’aquesta evidència, davant de l’auge de tendències de gestió privada de serveis públics s’ha reivindicat el retorn a la gestió pública directa d’aquests serveis, coneguda com a remunicipalització o reinternalització.
L’anàlisi de casos de diverses ciutats (París, Dar es Salaam, Buenos Aires) va determinar que les entitats remunicipalitzades en el servei de l’aigua oferien serveis més equitatius, transparents i eficients que el proveïdor privat que les va antecedir, amb més qualitat en el servei i més sostenibilitat en el llarg termini. A l’estat espanyol, el Tribunal de Comptes va determinar en el seu informe del Sector Públic Local de 2011 que en municipis de menys de 20.000 habitants, la gestió directa dels serveis analitzats com l’aigua, la recollida de brossa o la neteja viaria era més eficient que la seva externalització.
Pel que fa a serveis de titularitat autonòmica, els debats sobre l’eficiència també s’han donat en el món de la sanitat pública, on trobem visions oposades i no concloents sobre la prevalença del model publicoprivat. Resulta evident, però, que el tipus de gestió dels recursos públics que aquest model implica no ha aconseguit eliminar els costos socials, i que la gestió publicoprivada pot implicar costos addicionals si es tenen en compte totes les externalitats que comporta.
Entre aquestes externalitats socials negatives, o costos socials, trobem dues implicacions que es poden donar davant d’un augment de provisió de serveis públics per part d’ens privats, sigui a través de privatitzacions formals o d’externalitzacions. Un és el canvi de relació laboral de les persones que les presten, passant de ser funcionàries a ser treballadores de l’empresa que el proveeix, i l’altre és el rebaixament dels ciutadans a la categoria de clients en comptes de titulars de drets.
La segona requereix una anàlisi de l’eficiència del servei, que hem vist que és contrària o dubtosa a la privatització en certes ciutats, per certs serveis i en certs nivells administratius; la primera té conseqüències directes sobre les condicions laborals de les persones treballadores.
Dins de l’ample espectre de la contractació pública, a través d’on es canalitza la gestió indirecta de serveis (i , per tant, a través de mans privades), empreses que apliquen models coneguts per les seves condicions laborals precàries com les empreses multiservei copen fins al 5% del pressupost total adjudicat. Si excloem obres públiques i la provisió de béns, i ens centrem en la provisió de determinats serveis, la proporció puja a xifres altes. Pel que fa als serveis de clavegueram, brossa, neteja i medi ambient, a Catalunya es va adjudicar a empreses multiservei i facilities el 42% del volum, i pel que fa als serveis comercials al detall d’hostaleria i restauració, va ser el 40%. Per tant, no es poden ignorar els efectes que onades privatitzadores de serveis públics tenen sobre les condicions laborals de moltes treballadores.
En la provisió i gestió de serveis públics, autors com Tornos Mas consideren que el debat s’ha de centrar entorn de l’eficiència de cada model: així i tot, no podem ignorar que l’estat no només actua de garant de drets en la provisió en si de béns i serveis a la ciutadania, sinó que també desprèn aquesta garantia (o la seva absència) en la modalitat en la qual ho fa.
Davant de la falta d’evidència empírica clara, l’anàlisi del model es redueix de moment a l’estudi de cada cas, i aquest ha d’incorporar externalitats positives i negatives, incloent-hi costos socials i deixant enrere concepcions d’eficiència purament econòmiques. Si dins dels debats recents sobre contractació pública està prenent força que tinguin menys pes els factors de preu, i s’estan introduint de manera obligatòria factors socials, com a través de clàusules especials d’execució, la introducció de criteris socials com la qualitat dels drets de les persones treballadores s’ha d’integrar en la valoració del model òptim de gestió.
[1] Ramió Matas, C. & Garcia Codina, O. (2006), La externalización de servicios públicos en España: la necesidad de repensar una nueva gestión pública planificada, controlada y evaluada; López, A. (2003). La Nueva Gestión Pública: algunas precisiones para su abordaje conceptual. Serie I: Desarrollo Institucional y Reforma del Estado, 1(68), 7-26
[2] Sánchez Martínez, F.I; Abellán Peripñán, J. M. & Oliva Moreno, J (2014), La privatización de la gestión sanitaria: efecto secundario de la crisis y síntoma de mal gobierno. Informe SESPAS 2014.
[3] Tornos Mas, J. (2016), Servicios públicos y remunicipalización, Derecho PUCP, Revisa de la Facultad de Derecho Núm. 76, 2016, pp.51-76
[4] Giaque, D. (2009), Les difficultés de gestion des partenariats public-privé en Europe, Revue Française D Administration Publique, 130 (2)
[5] Pigeon, M. et al (2015), Remunicipalización: el retorno del agua a manos públicas. Ámsterdam: Transnational Institute
[6] Tribunal de Cuentas (2011), Informe de Fiscalización del Sector Público Local, Ejercicio 2011. Número 1.010.
[7] Sánchez Bayle, M. (2014), Sanidad privada. Aportando valor. Análisis de la situación 2014, La privatización de la asistencia sanitaria en España; Instituto para el Desarrollo e Integración de la Sanidad (IDIS) (2014), Sanidad privada. Aportando valor. Análisis de la situación 2014
[8] Observatori DESC (2021), Allò públic-comunitari com a alternativa d’allò públic-privat Document de treball
[9] Vaillancourt Rosenau, P. (2000), The strengths and weaknesses of public-private policy partnerships, Public-Private Policy Partnerships, Westwood, MIT, chapter 13
[10] Observatori DESC (2021), Radiografia i impacte de la Contractació Pública en Drets Humans
[11] Tornos Mas, J. (2016), Servicios públicos y remunicipalización, Derecho PUCP, Revisa de la Facultad de Derecho Núm. 76, 2016, pp.51-76
Marta Ribera Espai Zero Vuit
Catalunya Plural
