Inversionisme i violència immobiliària organitzada

El nou cicle d’inversionisme immobiliari, juntament amb el creixement aclaparador de la indústria turística, s’ha materialitzat en el centre històric, i més enllà, en un cicle de violència (des)encadenada, on noms com MK Premium, Desokupa o Airbnb simbolitzen diferents capes d’un assetjament estructural que ha convertit en quotidiana l’expulsió del veïnat amb diferents mètodes.

En un mes curt, entre el 4 i el 28 de juny del 2016, BMB Investment Management es va fer amb quatre edificis sencers a Ciutat Vella: Sant Climent 5, Tallers 55, Princesa 19 i Avinyó 37 —el Palau Gualbes, que data del segle xiii—. La mateixa societat va comprar, en diferents onades entre el juny del 2015 i l’octubre del 2016, una desena de finques a Ciutat Vella, la majoria al Raval i al Barri Gòtic. Tot i que va ser constituïda l’any 2007, BMB funciona actualment com a gestora d’una altra societat fundada l’agost del 2014 sota el nom d’Optimum Re Spain SOCIMI SA, que al setembre del 2016 tenia al darrere un capital social de 50 milions d’euros.ⁱ

Els principals accionistes d’aquesta societat són Anangu Grup SL, amb el 14 % de l’accionariat –representada per Marc Sabé Richer, director de Fujitsu al Regne Unit, i de la que també forma part l’exdirectiu del Barça Alfonso Castro Sousa–, i Body of Knowledge, SL, amb el 7 % –representada a la SOCIMI per Joan Plensa (familiar de l’escultor i membre del consell d’administració de Body of Knowledge Jaume Plensa).

La data de fundació i la denominació societària no són secundàries, en aquest cas. Les anomenades SOCIMI (Societat Cotitzada Anònima d’Inversió al Mercat Immobiliari) van ser autoritzades per la Llei 11/2009 de 26 d’octubre del govern de Rodríguez Zapatero, amb l’objectiu d’enfortir i lubricar el mercat de lloguer a preu lliure i no regulat ni protegit —incloent-hi, a més d’habitatges, oficines i locals—. Es tracta d’entitats financeres especialitzades en aquest mercat, que agrupen diferents inversors, que generalment cotitzen en borsa i que es basen en operacions d’adquisició massiva d’actius immobiliaris. Però va ser una reforma de Mariano Rajoy que va entrar en vigor el 2013 la que va provocar el boom i l’expansió de les SOCIMI com l’últim crit de les societats d’inversió col·lectiva: es reduïa de 15 a 5 milions d’euros el capital mínim per a la seva constitució, però, sobretot, es rebaixava del 19 % al 0 % el tipus de l’Impost de Societats que havien de tributar. L’impacte d’aquesta darrera reforma la resumeix un titular del diari El País de l’agost de 2014: «Las SOCIMI animan el mercado con más de 1.600 millones en compras».

Després que el castell de cartes hipotecari fos precisament una de les càrregues que va fer esclatar aquells meravellosos anys de la bombolla, la recuperació i la reconversió del mercat immobiliari sembla que passa, en bona part, per l’ampliació especulativa del mercat de lloguer com a figura d’explotació financera. De fet, el juliol del 2013 s’aprovava la Llei 4/2013 de Medidas de Flexibilización y Fomento del Mercado del Alquiler de Viviendas, que, entre d’altres, reduïa de cinc a tres anys el període mínim de contracte i permetia l’extinció dels arrendaments després d’un canvi de propietari, quan els contractes no hagin estat inscrits al Registre de la Propietat (venta quita renta, en diuen amb alegria alguns juristes especialitzats).

Per altra banda, en la mesura que el mercat de nova construcció es va estancar, la pressa per empènyer i accelerar un nou cicle d’inversionisme especulatiu —multiplicació de compravendes, revalorització de propietats i increment de preus sense límit— troba el seu camí en l’explotació i la rehabilitació del parc d’edificis i habitatges existents.

En línies generals, el període 2014-2017 està marcat pel pacte entre les administracions i la indústria immobiliàrio-financera per crear les condicions d’una nova onada de creixement immobiliari, objectiu que trobem perfectament sintetitzat al document de sortida a borsa de l’esmentada SOCIMI Optimum Re Spain: «ofrecer una inversión de rentabilidad con riesgo controlado y un retorno absoluto derivado de un mercado al alza impulsado por la recuperación económica: renta de alquiler y revalorización del capital generado a partir de la adquisición selectiva y gestión activa de las propiedades residenciales». En aquest sentit, un casc històric com el de Barcelona ofereix el terreny adobat d’un territori que les darreres tres dècades ha estat i està sotmès, amb diferents configuracions, a tres cicles de violència econòmica i especulativa: el de la destrucció d’habitatge, la revalorització del sòl i l’expansió d’edificació nova; el de l’especulació i la violència immobiliària amb l’habitatge existent; i el de la inundació turística a través d’hotels i apartaments turístics. El primer, avui en un segon pla però no desaparegut, i els altres dos en plena vigència.

Cicle inversionista i simbiosi immo-turística a Ciutat Vella

Al Facebook oficial d’MK Premium, els germans Daniel Eduard i Sergio Rodrigo Leyva Ruiz ens ofereixen un reportatge fotogràfic de la celebració del quart aniversari de la seva empresa, que sintetitza les aliances formals i informals de les elits dels negocis turístic i immobiliari de la ciutat. En una terrassa de l’hotel Vela W i sota el cartellet «MK Premium private event», els alevins del negoci immobiliari beuen, mengen i riuen en un esdeveniment exclusiu on la ciutat, de fons, és només una imatge o un quadre on tan sols existeixen els edificis.

Ens trobem davant d’una relació simbiòtica, amb dos actors principals, l’expansió de la indústria turística i un exèrcit d’inversors immobiliaris, la maquinària d’extracció de riquesa dels quals veurem que funciona tant amb el coll blanc com amb la mà de ferro. Les polítiques municipals han jugat un paper determinant com a accelerador d’aquest procés, i el seu impacte i ona expansiva no s’han aturat amb les mesures dels darrers dos anys del govern de Barcelona en Comú, com la moratòria hotelera, que amb prou feines és un gra de sorra en el ritme aclaparador del mamut immo-turístic.

Si en general la política de monocultiu al voltant del turisme té uns efectes de revalorització especulativa, els efectes de mesures derivades del Pla d’Usos de Ciutat Vella aprovat per CiU i encara vigent, com les Àrees de Tractament Específic destinades a l’obertura de restaurants sense cap tipus de limitació, no només afavoreixen unes determinades activitats comercials, sinó que també tenen una repercussió directa sobre l’ús i, per tant, sobre el valor de les finques. De la mateixa manera, l’obertura de comportes a la riuada d’hotels i apartaments turístics, va suposar la revalorització directa tant dels solars encara existents com de les finques plenes de llogaters, víctimes potencials de l’única indústria en creixement durant la crisi. L’oferta d’un barri sencer per al negoci turístic, més que la vella taca d’oli dels arquitectes de l’urbanicidi, va ser la sang que van ensumar per enèsima vegada els taurons del totxo al centre històric.

En aquest mapa, si les administracions han posat el codi —les lleis i les normatives— i els grans, mitjans i fins i tot petits inversors han posat el hardware —els diners, les finques, els «matons» i l’expulsió de veïns—, les empreses de lloguer turístic s’han convertit en la síntesi i el malware del cicle d’especulació i apropiació immo-turística. Si bé el lloguer turístic en totes les seves formes és només una part d’aquesta maquinària, Airbnb i empreses semblants s’han convertit en el model més complet d’extracció de riquesa en el tram final de la cadena especulativa: explota a diferents escales, des de les economies individuals fins als empresaris turístics de tota mena; fa de paraigua i tallafoc per despistar i saltar-se les normatives que regulen l’ús turístic; i, el més important, té un efecte de transformació estructural de l’ús de les finques i de l’economia de la ciutat i dels barris a mesura que s’infiltra en la trama habitacional.

En tot aquest pla seqüència en què les decisions polítiques ballen en harmonia amb les necessitats i expectatives d’una part del mercat immobiliari en fase de resurrecció i renovació, cal situar en primer terme la destrucció social materialitzada en els 260 desnonaments efectuats entre gener i setembre del 2016 (vegeu dossier de la Masala número 73), dades d’una violència econòmica i sovint material que dóna la seva veritable dimensió a aquest nou esforç publicoprivat d’expansió del capitalisme immobiliari i turístic.

Operacions llampec

Si alguna cosa caracteritza una part important del tipus d’operacions immobiliàries que s’estan portant a terme és, per una banda, l’adquisició massiva de propietats —sovint a un preu inferior a la mitjana, ja sigui per l’estat de les finques, ja sigui pel valor de les rendes dels contractes vigents, o per ambdues coses—; i per l’altra, la disminució al mínim possible dels temps d’actuació. Optimum Re Spain afirma que bona part del seu negoci consisteix a «generar operaciones de compra a valores por debajo del mercado, obteniendo descuentos de aproximadamente un 20 %, adquiriendo edificios completos y, tras una inversión para optimizar las viviendas transcurridos 3-4 años de arrendamiento, vender piso por piso de manera que el precio de venta se incrementa». Menys de dos anys després de la seva constitució, aquesta societat havia adquirit deu propietats només a Ciutat Vella.

Segons les dades recopilades pel col·lectiu Resistim al Gòtic a partir d’informació veïnal —que inclou la resta de barris de Ciutat Vella—, en altres casos els temps d’actuació són molt més ajustats pel que fa a les etapes entre la compra, l’expulsió i la venda dels edificis. Així ho mostren les actuacions d’MK Premium en el cas del carrer Lancaster 13, on, alhora que començaven les pressions sobre el veïnat d’aquesta finca, l’empresa feia moviments per adquirir les tres finques adjacents. En el decurs de pocs mesos, es van posar en marxa els mecanismes —ofertes de diners mitjançant «matons», entre d’altres— per expulsar els veïns del bloc i llançar un clar missatge als llogaters del conjunt d’edificis del mateix carrer, amb l’objectiu evident d’una operació d’expulsió i rendibilització massiva i ràpida. L’empresa MK Premium, administrada pels germans Leyva, es constitueix el juny del 2012 i, després d’unes modestes compres de pisos a l’Hospitalet, aterra a Ciutat Vella i, el desembre del 2013, constitueix la societat Carrer Tigre 12 SL, creada per a l’operació corresponent a la compra de l’edifici que li dóna el nom. D’aleshores ençà, MK Premium ha estat propietària d’una vintena de finques del districte, totes elles venudes en un curt període de temps. Entre elles podria figurar la coneguda Can Seixanta del carrer de la Riereta, comprada recentment per l’Ajuntament de Barcelona al grup alemany Jäger & Pachowiak, però que figura a la llista de propietats citades al web dels Leyva.

Però aquestes intervencions no són exclusives de grans grups inversors, sinó també d’operadors d’escala més petita però que generen situacions igual de greus. Soverino Bcn Investments SL, propietat d’Alejandro González Comte i instal·lada molt a prop de la seu del Districte de Ciutat Vella —al 3r del número 5 del carrer Bonsuccés, on figuren també les empreses Sapo Inversions SL i Tactica Property Development SL—, es va constituir el 16 de novembre del 2016 i el 12 de desembre del mateix any ja era propietària de l’edifici Correu Vell 12. Una cosa semblant passa amb Spirit Bcn Còdols SL, propietat del promotor immobiliari francès Jean-Philippe Bertojo Mathias: el 13 d’octubre del 2016 es va constituir a Madrid Spirit Ibérica Reim SL, el 18 de novembre es va fundar Spirit Bcn Còdols SL, i el desembre d’aquest any ja era propietària de l’edifici Còdols 12.

A diferents escales, ens trobem amb un modus operandi d’estructures d’inversió creades ad hoc, que mitjançant operacions llampec intenten, en uns casos, reduir al màxim el temps d’una operació concreta i, en uns altres, aconseguir el màxim acaparament de propietats en el menor temps possible. Sovint les dues coses. Ho expressa gràficament un publireportatge dedicat a MK Premium publicat a La Vanguardia el juliol del 2016: «tancades les darreres 5 operacions del primer semestre del 2016, MK Premium ja ha assolit aquest any el mateix volum d’adquisició d’edificis sencers que en tot l’any passat. Una xifra que acosta la patrimonial d’inversió catalana al seu objectiu: comprar 60 edificis al llarg d’aquest any».

 Baules i esglaons d’una violència immobiliària organitzada

Sota anglicismes societaris com Optimum, Premium, Spirit o Investment es mou una cadena de violència organitzada destinada a pressionar els inquilins per aconseguir accelerar els objectius de cada operació. Baixant els esglaons des dels despatxos que decideixen cada operació amb un correu electrònic, una trucada o una reunió, fins a la realitat material de les finques, hi ha una cadena on la pulcritud de la primera baula es converteix en guerra bruta a la darrera.

Enviament de «matons» de gimnàs amb ofertes de diners, que són amenaces velades als habitants perquè abandonin el pis, o accions d’hostilitat i sabotatge a la mateixa finca, són algunes de les tàctiques atribuïdes a MK Premium. Així ho ha documentat el col·lectiu Resistim al Gòtic en diversos casos com el de la Jovita i el Carlos, que van haver d’abandonar el seu pis de Lancaster 13 després de rebre una indemnització de 1.000 euros.ⁱⁱ A la mateixa finca, com explica la crònica d’una de les accions d’intimidació sobre els últims habitants, el 20 de març «la família (la Rita, dona embarassada, el nen de 10 i l’Ahmed) ha estat despertada per cops destrossant parets interiors de l’edifici». Mentre els operaris actuen a cop de mall, els «matons d’SMT posen portes de seguretat als pisos».ⁱⁱⁱ Actuacions que podrien ser susceptibles d’encaixar en la definició del delicte de coaccions associat a l’assetjament immobiliari, tal com el descriu aquesta sentència que va condemnar un propietari a tres anys de presó i 18.000 euros d’indemnització: «la conducta del propietario está presidida por el propósito de hacer incómoda la situación de los inquilinos, bien para que acepten una serie de condiciones, como puede ser la subida del alquiler, bien para provocar que desalojen el inmueble»^iv.

Accions semblants s’han produït en altres casos, tant en finques senceres com en pisos aïllats, per part de diverses empreses. És el cas del carrer de la Cera 15, el carrer Carme 61 o la Rambla del Raval 28, només per citar tres casos en els quals ha intervingut Stop Desahucios Raval. Cal destacar que, en aquests darrers exemples, el requeriment dels «matons» era l’abandonament immediat de la finca sense més dilació que el temps de treure els mobles al carrer.

Al caliu del nou cicle inversionista ha crescut una estructura de caire i mètodes mafiosos, en la qual Desokupa ha adquirit cert renom, però on no són els únics actors. Presentant-se com a especialitzada en la «intermediació» en immobles ocupats il·legalment, en realitat —a part de la il·legalitat de la seva actuació en les ocupacions amb o sense k— bona part de les seves intervencions han estat sobre inquilins amb contracte en vigor. Però, més enllà de Desokupa i empreses semblants, existeix una xarxa en la qual identifiquem des de l’empresa de portes blindades STM a la multinacional d’alarmes i càmeres de seguretat Securitas Direct, que configuren un nínxol de negoci difús al voltant de la guerra bruta contra els habitants de les finques.

Passivitat policial i judicial, insuficiència política

Cal destacar que els cossos policials que s’han personat en aquestes agressions, tant Mossos d’Esquadra com Guàrdia Urbana, només excepcionalment i perquè el veïnat ho ha exigit han demanat la documentació als «matons» implicats. En casos com el del carrer de la Cera 15, el 28 d’agost del 2016, o del carrer del Carme 61, el 17 de novembre del mateix any, diversos testimonis van veure el tracte summament cordial dels cossos de seguretat amb el grup de «matons» en contrast amb l’actitud hostil cap al veïnat mobilitzat contra el desallotjament il·legal.

Per altra banda, des de cap jutjat s’han iniciat actuacions d’ofici per aquests fets, malgrat que les actuacions de «matonisme» s’han denunciat com a intents de desallotjament extrajudicial que usurpen les seves funcions jurisdiccionals. En l’actualitat, l’únic procés judicial en marxa contra aquest tipus d’accions mafioses és l’iniciat, i admès a tràmit el passat mes de març, per l’Observatori DESC pel desallotjament il·legal de l’okupació de Can Dimoni al barri de Gràcia.

Per la seva banda, l’Ajuntament va anunciar l’inici d’accions legals el desembre del 2016, però fins ara només s’han concretat en mesures administratives i no judicials. A Lancaster 13 es va ordenar el cessament d’obres i es va obrir un expedient sancionador per incompliment del conveni signat per la propietat anterior en el marc del Pla Dintres; i també s’ha ordenat l’execució de les obres de rehabilitació (l’incompliment de la qual provocaria sanció) a les finques 7, 9 i11. En el cas del Districte de Ciutat Vella, la regidora Gala Pin es va posicionar públicament al costat dels veïns de Lancaster 13 davant les actuacions d’MK Premium i es va anunciar l’aprovació de clàusules anti-gentrificació a les ajudes a la rehabilitació incloses en el Pla de Barris del Gòtic i el Raval Sud. Per demostrar múscul i deixar clar que se senten legitimats en les seves accions, els germans Leyva van denunciar a Pin per injúries i calúmnies, pel fet d’haver explicat a televisió la situació a la qual havien sotmès al veïnat. En cap cas, però, s’han elaborat mesures preventives i d’intervenció immediata per frenar l’escalada de violència quotidiana que es viu actualment. Ara per ara, l’actuació municipal es limita a escombrar les conseqüències amb mesures pal·liatives o defensives, però que arriben quan la situació ja ha assolit extrems insuportables i sense que s’hagin establert mecanismes de detecció més enllà de les alarmes veïnals.

Masala

Notes:

i «Documento informativo de incorporación al Mercado Alternativo Bursátil .Segmento SOCIMI (MAB SOCIMI) de las acciones de la sociedad», setembre 2016: bit.ly/2mDKxd5

ii MK Premium desallotja a Lancaster, 13: bit.ly/2np6CuE

iii Aquest vídeo documenta les diferents formes emprades per la propietat per assetjar la família: youtu.be/UbUW8Q62rys

iv «Sentencia 360/2012 del Juzgado de lo Penal 9 de Barcelona»: bit.ly/2owCQmj

—————————

Text: Masala