ATTAC Catalunya Justícia Econòmica Global
Ha mort d’èxit la marca Barcelona? A què obeeix la seva transició?
El 2004, uns quants activistes publicàvem Barcelona marca registrada: un model a desarmar, un treball que cercava explicar, i explicar-nos, en quina ciutat es produïen les nostres lluites; quina era la ciutat, per tant, produïda per la lluita de les nostres contraparts. Editat poc abans que l’alcalde Clos inaugurés el Fòrum de les Cultures, aquell aprenentatge pretenia aportar algunes claus pel qüestionament de l’anomenat model Barcelona. Això és: carregàvem contra un certestil de desenvolupament econòmic metropolità que, sota la batuta público-privada, promou l’acumulació del capital mentre expropia la ciutat als seus habitants. Sobrevolant la crítica al model, i com en aquelles batalles que hom s’intenta fer amb la bandera que simbolitza les forces de l’oponent, impugnàvem de manera frontal el nus del màrqueting urbà barceloní: la ciutat-marca.[1]
En aquesta dècada, l’economia política de la ciutat, aleshores assentada en la terciarització, el turisme, la construcció i l’aposta per la logística global, ha patit canvis; però la marca de ciutat que la legitima, és a dir, el relat simbòlic de l’hegemonia d’unes classes socials urbanes sobre d’altres, s’havia mantingut inalterat o amb petites variacions. Avui, no obstant, experimenta un salt discursiu fonamental: de la marca turística a la smart city.
Ha mort d’èxit la marca Barcelona? A què obeeix la seva transició? Quines lògiques d’apropiació privada de la ciutat operen rere el leitmotiv de Barcelona inspira?
Posicionar la ciutat
La marca de ciutat no és la síntesi virtuosa de les identitats que hi conviuen, ni és un relat aleatori dels valors que la sostenen. És, o pretén ser, un poder simbòlic que redueix la complexitat urbana, que neutralitza les singularitats que conjuguen la ciutat. Entre d’altres, invisibilitza el conflicte, l’alteritat; les altres Barcelones, que deia Vázquez Montalbán. Sintetitza el passat des d’una mirada determinada, opera en el camp de forces del present i esclavitza les possibilitats de futur. És una hipòtesi que crea realitat.
Catapultada pels Jocs Olímpics del 92, la marca Barcelona fou, internament, l’aposta per a reconstruir la identitat d’una ciutat atordida per la desindustrialització dels 80. S’havia d’elaborar una nova narrativa asèptica, que no reproduís l’antagonisme entre burgesos i obrers que fundà la Gran Barcelona, ni que remetés als xocs entre administracions porciolistes i moviments populars urbans del tardofranquisme i la transició. El voluntari olímpic fou, aleshores, la metàfora a desplegar en la recerca d’un nou consens urbà.
En el llenguatge postmodern dels nous mercaders, la marca Barcelona havia de “posicionar la ciutat” en el mercat global. Si tota marca és relat d’un producte a vendre, en aquella ocasió la mercaderia era la pròpia ciutat, i els clients, els inversors financers globals. De la Barcelona apassionant i desitjable (“guapa”), on tot era possible (“Bar-Cel-Ona”), se’n destacaven uns suposats valors específics com la creativitat, la participació i “les cultures” (Fòrum), que l’havien de singularitzar respecte la grisor decadent de les ciutats postindustrials del sud europeu.
No obstant, a mesura que s’afermava el model de fons –construcció i turisme- la marca tolerant anà sent matisada. L’èxit del “posicionament”, així com la lluita que desemmascarava les impostacions del relat (cultures? pura especulació!), motivaren el seu enduriment a càrrec de l’Ordenança del Civisme del 2005. Després, la crisi global s’acarnissà en el sector immobiliari i constructor local, que si bé no es conceptualitzava -pel seu poc glamour- com a part genuïna de la marca, si formava part intrínseca del model pel seu pes en el PIB metropolità. Aleshores el rei es mostrà nu, i el turisme, tan fill de la marca, posà la marca en joc.
Les vergonyes secretes de la marca turística
“Tot i l’èxit, la marca Barcelona corre el perill de quedar presonera d’una imatge estereotipada, centrada en l’activitat turística, més basada en l’oci que en el negoci, dependent de l’obra d’uns pocs genis com Gaudí o Picasso més que de la capacitat real d’inspirar i generar noves iniciatives empresarials”.
Barcelona Metròpolis, 2013.
La ciutat-producte viu el seu apogeu esplendorós. Dècades de city marketing han aconseguit els seus propòsits i la tematizació turística n’és un dels resultats. 15% del PIB barceloní, quarta ciutat europea en visitants estrangers rere Londres, París i Roma, vuit milions de turistes, dos milions de creueristes i setze milions de pernoctacions durant el 2013 són els deures fets amb escreix.
La hipèrbole turística, tanmateix, manifesta amb facilitat les contradiccions d’una ciutat que es ven molt bé. Unes Rambles deformades fins la caricatura, una Sagrada Família o un Park Güell devorats fins els fonaments, i els autocars, bicicletes de lloguer i riuades de guiris congestionant l’espai públic de forma massiva i permanent, han provocat que, sobrepassant els cercles d’activistes, una ombra de dubte recorri la ciutat, i que visions apocalíptiques del fenomen -però no injustificades- com el documental Bye Bye Barcelona rebin una atenció inesperada. S’està gestant un nou sentit comú recelós del monocultiu turístic de la ciutat. No obstant, més enllà de la crítica òbvia a la massificació i al barret mexicà, existeixen unes contradiccions més opaques en la marca. Ningú assenyala que la ciutat que es ven molt bé avui és comprada millor.
Si el 2013 es batien rècords en inversió hotelera, enguany l’adquisició de patrimoni urbà pels fons d’inversió s’ha desbocat. Una nova bombolla està en marxa: dels 1.100 milions d’euros invertits en el sector immobiliari, 460 ho han estat en hotels.[2] En el cicle especulatiu en curs, però, els intercanvis patrimonials entre mans privades es combinen amb l’apropiació financera dels béns comuns urbans. Els fons d’inversió mosseguen amb fúria el patrimoni públic immobiliari ofert en safata.
La Torre Agbar i el Deutsche Bank del Passeig de Gràcia han estat adquirits per Emin Capital per obrir-hi hotels Grand Hyatt. I Amancio Ortega ha comprat, al SAREB, l’antic Banesto de Plaça de Catalunya. Aquestes operacions, explicatives de l’actualitat neoespeculativa de l’economia metropolitana, no han d’encobrir però realitats més preocupants, com la venda de pisos públics de lloguer de Regesa al grup Azora.[3] O la subhasta d’edificis de la Generalitat de Catalunya, alguns ja adquirits per Corporación Qualitat o Mercury Capital.
La transferència del patrimoni immobiliari de la ciutat als fons d’inversió, molts d’ells d’una “globalitat” catalaníssima, és un excel·lent negoci també pels seus comissionistes, sovint propers a l’actual govern municipal. I aquest és un negoci que, com tots els veritablement importants, no vol soroll.
En aquest context, quines conseqüències pot tenir persistir en un relat basat en la venda de la ciutat? ¿No facilita que les creixents crítiques a la banalització turística en rastregin els fonaments i acabin qüestionant l’apropiació financera dels béns comuns urbans? Al rei nu, tothom li pot veure les vergonyes. Cal posar el focus cap a una altra direcció. Cal un canvi de marca.
Un alcalde inspirat
“El lema ‘Barcelona inspira’ proposa integrar sota el paraigua de la marca Barcelona tota una sèrie de sectors estratègics que s’han de reforçar mútuament. En aquest sentit, Barcelona s’ha de posicionar en l’àmbit de la sostenibilitat i competeix en la lliga de les smart cities. Ha d’aprofitar la capitalitat del mòbil per ser un hub d’innovació tecnològica (…). I ha de ser l’epicentre de la Mediterrània i centre logístic del sud d’Europa. I, last but not least, ha de consolidar un turisme més basat en la cultura i l’esport com a part essencial de les activitats d’oci
Barcelona Metròpolis, 2013.
Març del 2014. Xavier Trias exposa el seu projecte estratègic. Per l’alcalde, Barcelona ha de ser el paradigma de la ciutat intel·ligent, basada en la tecnologia però al servei de les persones, que inspiri una economia de la innovació urbana a nivell mundial. Una aposta per a reactivar l’economia i crear llocs de treball, doncs l’atur és el principal problema de la ciutat. 108.000 aturats són dades absolutament injustificables, rebla l’alcalde. La solució és un nou model de ciutat amb barris productius, autosuficients, connectats per corredors verds.
Smart cities, innovació, emprenedoria. Tòtems del nou relat. Som la primera capital europea del sud en promoció econòmica i una de les primeres en captar inversió internacional. Som capital europea de la innovació i també del voluntariat. Això és especialment bonic, afirma, ajuntar innovació amb voluntariat. Treballem per ser capital de cultura, creativitat, educació, coneixement i benestar.
Trias aprofundeix: aquest reconeixement és gràcies a la capitalitat mundial del mòbil. El darrer Mobile World Congress, amb 80.000 visitants, 1.800 empreses, 356 milions d’euros impacte econòmic i la creació de 7.000 lloc de treball, ens converteix en un nou hub per al sector digital. Les tecnologies urbanes intel·ligents ens ajuden a millorar els serveis a les persones, els transports, l’enllumenat, l’aparcament, la gestió de residus i d’aigua. Tenim teleassistència, geolocalitzadors i detectors de caigudes a casa de la gent gran. Fem una aposta per la sostenibilitat, per l’aprofitament energètic, per les xarxes de climatització al Fòrum i al 22@. Implantarem el vehicle elèctric. La vinculació entre noves tecnologies i la millora de la qualitat de vida és el que ens fa ser diferents en el camp de les smart cities.
Liderem la City Protocol Society per establir els estàndards de qualitat de les ciutats intel·ligents. Hem de crear un nou model de ciutat basat en la millora de productivitat. Diu John Chambers, el president de CISCO, que l’efecte positiu del concepte smart city a Barcelona s’estima en 3.000 milions d’euros i la creació de 47.000 llocs de treball. Potser exagera el Sr. Chambers, però creiem-nos-ho perquè ell és molt important.
Hem creat Barcelona Growth Center, que aglutina innovació, emprenedoria, competitivitat, tecnologia, formació. Hi estarà ubicada la nova oficina d’atenció a l’empresa, en col·laboració amb la Cambra de Comerç, i nous espais d’incubació: Mobile Start Up Bcn, Corporate Start Up Bcn. Hi haurà la seu de l’agència de la marca Barcelona, un consorci entre l’Ajuntament i la Fira per a posicionar globalment la ciutat en clau econòmica i empresarial. Volem tenir una ciutat oberta al món, que posi les coses fàcils als emprenedors i les empreses.
Fi del discurs. Aplaudiments. O no.
La ciutat del diner (o la zona franca bussiness friendly)
La crítica a l’smart city disposa en poc temps d’un bagatge impressionat.[4] Nombroses veus alerten de les possibles conseqüències respecte les llibertats civils: control social, megadades, transparència, privacitat.[5] Així com del fetitxisme tecnològic que emmascara una lucrativa operació de CISCO (el nou amic de l’alcalde, el Sr. Chambers), IBM i altres empreses globals per apropiar-se de la gestió organitzacional urbana. També es planteja, de forma creixent, quin ha de ser el rol social front les matrius ideològiques de l’smart city (qui defineix què és eficiència?), així com les possibilitats d’apropiació i reorientació social de les tecnologies urbanes.[6]
Més enllà dels dubtes, l’smart city està esdevenint l’eix d’un nou relat per a Barcelona i altres metròpolis assedegades d’inversions. El turisme vulgaritzat ha estat substituït, simbòlicament, pel refinament de la tecnologia urbana. En el pla material coexistiran ambdues lògiques d’apropiació privada de la ciutat, però només la segona serà enarborada pels gestors del capitalisme local en tant que relat positiu de transformació. El novembre del 2014 es celebrarà a Barcelona la Smart City Expo, sota el lema “Change the world”: una nova economia basada en la ciutat, “l’economia de la innovació urbana”, canviant el món.
¿A qui serveix la nova marca? ¿Quines noves dinàmiques d’apropiació capitalista fonamenta? ¿Quina economia política busca relatar, i per tant legitimar, el nou discurs?
Per Marc Puig, director de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona, el nou lema Barcelona inspira expressa la necessitat de visibilitzar un nou relat de ciutat i de marca, que faci que Barcelona sigui reconeguda no només per fer-hi turisme, sinó també com a tractora de “talent i noves inversions”.
Per la seva banda, Juan Carlos Belloso, assessor de la Marca Barcelona i fundador de Barcelona Global[7], opina que l’assignatura pendent de la ciutat és esdevenir referent en els àmbits econòmic, de l’emprenedoria i de la innovació, a més de ser una ciutat turística i líder en esdeveniments. Per Belloso, l’agència Barcelona Growth ha de posicionar Barcelona com a “destinació preferida del talent i els negocis”. Per a això caldrà donar més facilitats “als emprenedors, als creadors, a la innovació i al talent”. Conclou: “es tracta de fer una ciutat veritablement business friendly o open for business”. [8]
Entre les mesures que promourà Barcelona Growht, destaca la creació d’una Zona Franca al districte 22@, que ofereixi incentius fiscals i logístics a les empreses amb projectes “emprenedors i innovadors”, que apliquin als nous models de negoci l’ús de les tecnologies mòbils. Per aquests empresaris de l’economia del coneixement, es proposauna exempció total dels impostos municipals, que afectarà a totes les taxes municipals, la gestió de residus urbans, l’impost de construccions i obres, les llicències d’activitat i l’impost de vehicles. També s’oferirà una bonificació dels lloguers, així com una bonificació del 50% de les quotes de la seguretat social durant tres anys.
Les empreses de la “zona franca per a emprenedors” tindran accés preferent durant el Congrés del Mòbil, essent “correctament seleccionades per un board públic-privat” format per empresaris, inversors, administracions i la pròpia Fundació del MWC. L’objectiu serà beneficiar a un total de 100 empreses per tal que al cap de tres anys puguin haver generat 2.000 nous llocs de treball.[9]
Mentre tot el teixit productiu urbà es deslloma per no abaixar la persiana, l’Ajuntament regala una zona franca a les empreses tecnològiques punteres globals, perquè hi facin negoci i no tributin a la ciutat. La marca smart city, i tota l’artilleria discursiva desgranada per l’alcalde, ens feia somiar en un futur d’eficiència energètica, de serveis a les persones i de sostenibilitat. La realitat material que entranya, tanmateix, dista del món feliç smart. El cel promès no serà per la majoria: només pels escollits del capitalisme tecnològic global.
La memòria de la ciutat comuna
A l’abril del 2014, a Can Batlló, celebràrem les jornades Barris cooperatius, ciutat comuna.[10] Més d’un centenar de veïnes d’arreu de Barcelona hi varem compartir la memòria de les transformacions urbanes, els canvis en la marca. Hi afloraren altres narratives respecte la vida en la ciutat, imaginaris basats en l’experiència de la precarietat o l’encariment dels preus del transport o els desnonaments. També compartirem l’empoderament viscut en les lluites socials, la plenitud dels espais autogestionats, les altres formes de viure la ciutat, les apropiacions inesperades, no normatives o invisibilitzades de l’espai públic. Posarem en comú els nostres relats, que narren les estratègies que practiquem per a resoldre, als barris i quotidianament, els desitjos i necessitats socials de forma cooperativa i mancomunada. Descobrírem, a més, que la marca de la crisi ha forçat també la crisi de la marca. I que les formes de cooperació social emergents impel·leixen al poder a parlar amb un nou llenguatge: ha de reconduir al marc de la “innovació social” el que li és un problemàtic “autogovern del comú”.
A Can Batlló vam entendre que la memòria social de la ciutat desborda la marca imposada des de dalt. I la nostra memòria ve de lluny: pastada als barris, a les cooperatives obreres i als ateneus populars, som també la ciutat de les barraques, dels extraradis, de la migració. La ciutat forjada per les comissions clandestines de barri, a les parròquies obreres, a les associacions de veïns, la que nasqué dels esforços per aconseguir una escola, un ambulatori, un semàfor, una línia d’autobús, una festa major. És la ciutat que avui es rebel·la, solidària, amb el desallotjament de Can Vies, la que aposta per la construcció autoorganitzada dels propis equipaments. Aquesta és la nostra ciutat.
No ens calen marques per a viure. Ni reclams turístics que facilitin l’expropiació de la ciutat pels fons d’inversió, ni banderes smart que promoguin zones franques del capitalisme tecnològic. Ens calen relatsque dotin de sentit a l’experiència complexa de viure junts. I ens cal, sobretot, una economia urbana que resolgui les necessitats de tots els habitants de Barcelona de forma equitativa i solidària. Que garanteixi els drets socials universals, la democràcia econòmica i la participació col·lectiva en el conjunt de la riquesa social. Ens cal, urgentment, un canvi de règim polític i econòmic metropolità. Que des dels barris cooperatius creï la ciutat comuna.
Ivan Miró
http://recercaautonoma.blogspot.com.es/
[1] Unió Temporal d’Escribes (2004) Barcelona marca registrada: un model a desarmar. Barcelona: Virus.
[2] Montaner, J.M. “La burbuja hotelera” a El País, 10 d’abril del 2014.
[3] Alcántara, A. “Nou Barris Cabrejada alerta de la venda d’habitatge públic als ‘fons voltor’”, La Directa, 9 de desembre del 2013.
[4] Fernandez, M. “Smart city. Estrategia comercial empresarial y marca de nuevos desarrollos urbanos”, Ciudades a escala humana (blog), 8 de març del 2011.
[5] Galdón, G. “‘Smart cities’ sense futur?”, Barcelona metròpolis núm. 91, 2014.
[6] Fernandez, M. “Intel•ligència al servei de les persones”, Barcelona metròpolisnúm. 91, 2014; Subirats, J. “Innovación social y cambio tecnológico”, El País, 1 de febrer del 2014; etcètera.
[7] Barcelona Global és un lobby empresarial format per empreses com Deloitte, Godó, Reig Capital, Abertis o Clear Channel per a “fomentar el posicionament internacional de Barcelona”.
[8] Belloso, J. C. “Construir marca, fer ciutat”, Barcelona metròpolis núm. 90, 2013.
[9] www.barcelonacreixement.cat
[10] Molina, J. “Una alternativa autogestionada a la ‘marca Barcelona’”, Eldiario.es, 3 d’abril del 2014.
