“Pensar un sistema energètic alternatiu al que tenim implica clavar la dent a l’oligopoli energètic”

 

Doctor en Química i membre d’Ecologistes en Acció, on va ser coordinador confederal durant nou anys, Luis González Reyes s’ha convertit en un referent per als moviments que defensen una transició energètica justa i sostenible. Desenvolupa la seua activitat professional col·laborant amb projectes que promouen el canvi social i ecològic, com a soci de la cooperativa Garúa i com a responsable d’educació ecosocial en la Fundació Llar de l’Empleat. Les seues estratègies de canvi i emancipació per fer front a la crisi ecosocial actual les ha plasmat en una vintena d’obres, entre les quals destaquen: En la espiral de la energía (Libros en acción, 2014) i Decrecimiento: Del qué al cómo (Icaria, 2023). Però, el seu compromís va molt més enllà de l’àmbit ecologista. També acumula coneixement i experiències en l’economia feminista i solidària, en projectes com Entrepatios, El Arenero i Las Carolinas, destinats a l’habitatge, la criança i l’alimentació, respectivament. Conversem amb ell en el marc del primer Aplec de les Economies Transformadores del País Valencià, que se celebra a València l’1 de juny i on ha participat en una de les sessions de debat inaugurals.

L’esgotament evident dels recursos naturals ha fet emergir el debat sobre l’energia. En aquest context, té sentit repensar la història al voltant de l’ús que n’ha fet la societat?

Clarament, cal repensar-ho, almenys en tres dimensions. En primer lloc, la quantitat d’energia que s’utilitza. En segon lloc, el tipus de fonts que gastem per obtenir-la: hauríem de passar d’un mix basat en combustibles fòssils a un mix necessàriament renovable. I, en tercer lloc, l’ús que li’n donem: ara la utilitzem quan volem, tenim disponibilitat energètica absoluta cada dia de l’any i a qualsevol moment. Passar de veritat a un mix de renovables implica utilitzar l’energia en funció de les disponibilitats. No és el mateix gastar-la de dia que de nit, en unes estacions de l’any o dies que en altres. Necessitem fer un replantejament del nostre consum energètic en aquests tres aspectes, la qual cosa implica reorganitzar el nostre sistema econòmic i social.

Quines lliçons podem aprendre del nostre passat energètic?

Podríem aprendre diverses lliçons. Per exemple, que les matrius energètiques que gasten les diferents societats no són irrellevants per als ordres socials. D’alguna manera, podrem tindre societats que només es desplacen a llargues distàncies, si tenim fonts energètiques que ens ho permeten, però si no les tenim, haurem de tenir economies i vides més basades en allò local. L’energia condiciona el tipus de societats que podem dur a terme. No és l’únic factor, però. Un segon element és que darrere de profundes transformacions a nivell social hi ha canvis en les matrius energètiques. Entendre la història de la humanitat, des del punt de vista de com ha anat utilitzant distintes formes d’energies, és donar-li un component biofísic a eixa avaluació de la història humana. L’energia no ho condiciona tot, però és un factor important i l’hem de tenir en compte.

Segons les dinàmiques històriques i econòmiques sobre el consum de recursos, quin futur podem esperar com a societat si res canvia?

Les nostres societats consumiran una quantitat menor d’energia, i consumiran un percentatge molt major d’energies renovables. També hauran de consumir energies de manera diferent, en forma de flux, en format estoc… Per què? Doncs perquè, per les roïnes, perquè es vagen esgotant els combustibles fòssils; i a les bones, perquè anem avançant cap a les renovables per fer front a l’emergència climàtica, el que està clar és que les fonts actuals tenen els dies comptats per a un ús massiu i hem de fer unes transicions com més aviat i de la manera més justa possible.

Avancem aleshores cap al col·lapse?

Avancem ja cap a un col·lapse, independentment, que fem o no les transicions. El nostre ordre, globalitzat i urbanitzat, no és sostenible dins de la crisi múltiple ambiental que tenim. S’està enfonsant i s’enfonsarà des d’ací. D’alguna manera, col·lapsarà en un procés que no serà súbdit, durarà dècades. Una altra cosa serà com discorre el col·lapse, si durant eixe procés som capaços de sostenir els graus més grans de democràcia i justícia social o no. I açò no vindrà per les crisis ecosocials, sinó per quina manera articulem els processos de lluita social.

Estem vivint ja processos de lluita social que defensen una transició energètica sostenible i justa amb els territoris. Defensen les renovables, però no el model que s’imposa des de l’oligopoli. 

Les renovables o, fins i tot, les macrorenovables són preferibles que els combustibles fòssils. No les vull posar al mateix nivell, perquè no estan al mateix nivell d’impacte. Però, en un moment en què estem en una profunda crisi ecosistèmica, energètica, material, no és l’alternativa que hem de posar en marxa de manera massiva, tot i que puguen tindre un paper com a procés de canvi. No són l’alternativa, sinó, en tot cas, una cosa més secundària que prioritària. Ara mateix, existeix un conflicte real pels usos del territori, de la biodiversitat i els energètics. Clarament, tenim un problema de biodiversitat i problemes alimentaris que es van aguditzant. Aquestes problemàtiques les hem de fer front amb paradigmes distints, amb paradigmes que no siguen sostenir uns consums absolutament desmesurats en l’àmbit energètic, sinó que s’ha de pensar a reduir els nostres consums per a satisfer de manera universal les nostres necessitats.

Per on podem començar a construir una alternativa?

Hem de pensar en el subjecte que l’ha de construir. El subjecte són els moviments socials, la ciutadania organitzada. Ningú ens farà els deures, ningú es posarà a articular unes altres formes d’aconseguir els aliments, l’energia, de garantir les cures, si no som nosaltres les que ens posem en marxa. Clarament, necessitem que s’articulen projectes d’economia ecològica, d’economia feminista, d’economia solidària, i que aquests siguen desenvolupats per les poblacions. Necessitem buscar una altra forma de satisfer les nostres necessitats.

Quins són els primers passos que cal donar per a avançar cap al decreixement?

Hem de treballar en les tres grans dimensions en què han estat treballant ja els moviments socials. Necessitem aturar els processos de degradació socioambiental, resistir enfront de les empentes de les grans empreses que volen mantenir el model fòssil. També necessitem posar en marxa i construir altres imaginaris, altres sistemes de valors que estiguen ancorats al voltant de la suficiència, de la justícia, de la sostenibilitat, de la vida harmònica amb la resta d’éssers vius. I, alhora, construir unes altres formes de viure dignament que s’encaixen dins dels límits ambientals i ho facen de manera justa amb la resta de la població. Les tres estratègies són necessàries i s’han de complementar.

En tot aquest procés social, s’entén que el sistema econòmic és la peça clau. Ens cal un canvi de model? Cap a què?

Necessitem un altre sistema econòmic que no siga el capitalista. L’element central del capitalisme és que les persones hem perdut la nostra autonomia econòmica, és a dir, no som capaces de garantir les nostres necessitats sense recórrer al mercat i comprar el que necessitem per tenir vides dignes. Òbviament, per a comprar en el mercat necessitem diners, i per a aconseguir diners hem de vendre la nostra força de treball. A partir d’ací, està tot perdut. La majoria de gent troba treball en àmbits que no són necessaris per a la vida, sinó que són necessaris per a la reproducció del capital. Una empresa armamentística seria el paradigma d’açò. Aleshores, o som capaços de transcendir el capitalisme o som còmplices d’aquesta roda d’aniquilació social i ambiental. Transcendir el capitalisme significa construir autonomies, ser capaços de satisfer col·lectivament les nostres necessitats a nivell energètic, alimentari, de cures… Recuperar eixos comunalismes que han sigut característics de distints moments de la història de la societat.

A què us referiu amb comunalismes?

Significa no anar a prendre el poder que està en algun lloc, no plantejar que una altra gent faça el que té a veure amb la meua vida, sinó empoderar-se, però no de forma individual, perquè individualment som molt insignificants; sinó organitzar-nos amb altra gent per a ser capaços de construir sistemes econòmics que no estiguen basats en el mercat, la competitivitat, i que s’articulen al voltant de relacions de suport mutu per a garantir els elements bàsics per a tenir vides dignes.

Quin paper ha de jugar l’economia social i solidària (ESS)? 

És absolutament central, perquè és l’encarregada de construir eixes alternatives des d’un àmbit econòmic que pensa amb una lògica distinta. L’economia social i solidària no té com a fi la reproducció del capital, la maximització dels beneficis, sinó la satisfacció de les necessitats humanes. Col·locar eixos nous mitjans per a eixa nova economia és la tasca fonamental que té l’economia solidària. Però, s’ha d’entendre que ha de transcendir del capitalisme. Moltes vegades en l’ESS diem: “prenem les decisions de manera democràtica en la nostra cooperativa, i no tenim escales salarials, i repartim els treballs entre homes i dones”. Bo, hi ha una sèrie d’indicadors que són importants, però que no són suficients. Necessitem molts d’eixos indicadors dins de l’ESS, però també necessitem que els projectes empresarials que posem en marxa construïsquen autonomia i siguen capaços d’emancipar-nos del mercat dels aliments, del mercat de l’energia, de les cures, i de tants altres.

Ja hi ha molts projectes energètics que treballen en els principis de l’economia social i solidària. És el camí?

Indubtablement, pensar un sistema energètic alternatiu al que tenim implica clavar la dent a l’oligopoli energètic. L’oligopoli té algunes característiques que necessitem trencar: una, que està en molt poques mans, així que necessitem redistribuir-lo; dos, que eixes poques mans són grans capitals a nivell internacional, no són qui consumeixen o produeixen les energies; tres, que l’oligopoli energètic és fonamentalment fòssil i nuclear, i aquestes cooperatives són renovables. Des d’aquestes tres perspectives estem tenint un desenvolupament interessant del sector, però no és suficient. Hem de ser capaços que aquestes cooperatives energètiques no només produïsquen electricitat, sinó també altres energies que necessitem, que no estan en format electrificable, i que probablement mai ho estaran. Són part del camí, de la solució, i estan fent molt bon treball, però no significa que hàgem arribat al final.

Quin paper pot jugar l’estat en aquest procés? Creus que és una ferramenta útil en el procés de transició ecosocial?

Si mirem la història de l’estat, descobrim que hi ha hagut diversos formats, però no tenim cap exemple de cap estat just, democràtic i sostenible. No dic que tots siguen igual, sinó que, de manera profunda, cap compleix amb eixes característiques. Això ens fa concloure que l’estat és desigual, jeràrquic, insostenible, poc democràtic, i això ens porta a afirmar que mai podrà ser un actor del canvi. A més, l’estat actual té una característica afegida que encara li fa més difícil que siga un actor del canvi, i és que el seu finançament depèn que el sistema econòmic funcione bé. Requereix una sèrie d’impostos i un finançament en els mercats financers internacionals. Això, en definitiva, requereix que el capitalisme funcione, que genere beneficis perquè tot s’engrane i l’estat puga actuar. Significa això que l’estat no serveix per a res? No, el que vol dir és que l’estat no impulsarà els canvis que necessitem. Ho farà la societat civil organitzada, i l’estat pot ser un actor que ens permeta catalitzar eixos processos, que pose en marxa una normativa que ho facilite, o un finançament i unes polítiques.

Entrevista de Ester Fayos
Directa