ATTAC Catalunya Justícia Econòmica Global
Els fons d’extracció són el principal opositor a què ens enfrontem la classe treballadora de tot el planeta. És un dret i un deure treure les seves urpes de les nostres butxaques i les nostres societats.
Què són els fons d’extracció?
“Solíem fer coses en aquest país, les construíem. Ara només posem la mà a la butxaca del veí”. Amb aquesta reflexió concloïa la segona temporada de The Wire, una sèrie ambientada a Baltimore. Aquesta ciutat costanera apareixia com a víctima de dinàmiques d’especulació que havien portat a una precarització dels llocs de treball al mateix temps que un increment dels preus de l’habitatge, que cruelment dificultava a la classe treballadora habitar als seus propis barris. La ciutat es converteix així en un desert gris, precari, hostil i amb una economia espoliada pels especuladors. Pel que fa a això, des de l’última dècada s’ha despertat un interès inusitat pels mal anomenats fons d’inversió, cosa que no és casual. Noms com Blackrock, Blackstone, Cerberus o Macquarie s’han tornat habituals. Això, companyies que penetren a escala global a les empreses i estan concentrant a tota velocitat tot tipus de propietats, terres, estructures i actius financers. Aquesta tipologia de fons va començar el seu camí a la dècada de 1970, controlant en aquell temps 1 bilió de dòlars a nivell global. No obstant això, actualment gestionen més de 100 bilions de dòlars, parasitant tota mena de sectors econòmics i deutes públics del món sencer. Precisament, el terme fons d’inversió és un terme equívoc, fins i tot ideològic, perquè projecta la falsa imatge d’empreses impulsades per capitalistes aventurers que inverteixen diners de les seves butxaques.
Res més lluny de la realitat. Els fons són companyies a escala global controlades per una nova classe aristocràtica que no ofereix de manera genuïna cap feina, cap servei ni cap producte. La seva estratègia ha versat a col·locar-se com a mediadors artificials per al teixit socioeconòmic global mitjançant la captació i moviment de recursos econòmics provinents del fruit del nostre treball. En aquest sentit, són fons d’extracció, o extractores, que capten els nostres diners per dominar les nostres cases, els nostres barris, la nostra alimentació, les nostres terres, els nostres llocs de treball, els nostres serveis públics, les nostres comunitats, el deute dels nostres països i en un futur proper totes les virtualitats de les nostres vides. És a dir, utilitzen els nostres diners contra la nostra llibertat.
Els fons d’extracció posen en joc diners captats de plans de pensions públics i privats, d’asseguradores, bancs i entitats financeres, agències governamentals, fons de deute sobirà i altres fonts. És a dir, els diners de les nostres cotitzacions socials, dels nostres plans privats, de les nostres assegurances, dels nostres dipòsits bancaris i fins i tot dels nostres impostos. Aquests diners, canalitzats sense transparència per part d’empreses i administracions públiques, financen l’estratègia d’empobrir-nos als de baix per enriquir els de dalt. Ara bé, hi ha un univers ple de tàctiques diverses i superposades, que els fons d‟extracció poden arribar a utilitzar de forma simultània encara que desigual. Però en nom de la senzillesa indicarem tres d’aquestes tàctiques extractives.
Tàctica dels Fons de Gestió Accionarial
En primer lloc, trobem els Fons de Gestió Accionarial, focalitzats en la compra-venda d’accions d’altres empreses fins a convertir-se en els seus principals accionistes. Entre aquestes destaquen The Big Three: BlackRock, The Vanguard i State Street, que actualment dominen el sistema capitalista. Conegudes com les propietàries del món, aquestes companyies són les principals accionistes de multinacionals com ara Google, Apple, Microsoft, Facebook, Amazon, Coca-Cola, Banc Sabadell o el Banc Santander. És a dir, empreses que busquen finançament més enllà del sistema bancari ordinari, que acostuma a estar més regulat i oferir menys finançament que els fons. Aquestes tres companyies són també, respectivament, els seus accionistes de més pes. Configurant així un triopoli que gestiona fins a 22 bilions de dòlars a escala planetària; una xifra que supera el PIB de tota la Unió Europa, calculat en aproximadament 17 bilions d’euros.
Parlem d’empreses que esperen controlar més del 10% de l’economia mundial i capitanejar tots els sectors econòmics principals per a l’any 2030. Tal com indiquen Wendy Brown i Michel Feher, la sobredimensió d’aquesta classe de fons ha portat a una finançarització de l’economia: procés pel qual el preu de tots els productes i serveis està intervingut per un fons extractor, que a canvi de finançament provinent de butxaques alienes, espera cobrar alts beneficis. Això porta necessàriament a una pujada de preus, costejada pels consumidors, per augmentar els marges de beneficis de les xarxes empresarials que controlen les extractores. Però encara més, la seva activitat ens afecta també com a treballadors, ja que una manera d’aconseguir beneficis ràpids passa per precaritzar els empleats de les multinacionals controlades accionarialment. De fet, pràctiques com la subcontractació, la temporalitat contractual, les baixades de sous i la conversió dels treballadors en autònoms que paguen les seves pròpies cotitzacions socials són mecanismes utilitzats per augmentar els marges de beneficis dels quals finalment s’alimenten els Fons de Gestió Accionarial.
Tàctica dels Fons de Gestió d’Actius
En segon lloc, els Fons de Gestió d’Actius són aquelles empreses la tàctica de les quals és la compra-venda i administració de les estructures que permeten l’existència i la reproducció d’una societat. Exemples d’aquestes extractores són Cerberus, Macquaire o Nuveen. De fet, com indiquen els estudis de Brett Christopphers, aquestes extractores aspiren a controlar 8 sectors en concret: propietat immobiliària, aigua, aliments, residus, transport, telecomunicacions, energia i institucions socials (com hospitals, residències de gent gran i centres educatius). Parlem d’estructures necessàries per a la vida social: que han pogut ser assaltades i acumulades pels fons gràcies a les privatitzacions, ja que una proporció important d’aquestes estructures eren gestionades per l’administració pública durant l’era de l’Estat de Benestar, intentant assegurar així la seva accessibilitat quasi-universal. Tanamteix, ara estan concentrades com a estructures gestionades de forma privada a través d’empreses que fan de tentacles dels fons. Aquestes empreses tentaculars són conegudes com a empreses de capital privat, o private equity. Quan un fons crea una private equity, no introdueix més del 5% de finançament propi. De fet, tal com expliquen Rauh Andonov i Kräussl Andonov als seus estudis, més de la meitat del finançament prové de plans de pensions públics i privats, seguits d’asseguradores i entitats bancàries que introdueixen els diners dels seus clients sense cap informació prèvia.
Mentrestant, els fons cobren comissions ingents a les entitats que canalitzen els nostres diners per crear les private equity. És més, és pràctica habitual dels Fons de Gestió d’Actius fer sol·licitar crèdits immensos a les private equity, arribant els deutes resultants a igualar el finançament prèviament canalitzat. És per això que la mera existència dels Fons de Gestió d’Actius implica necessàriament una pujada de preus i una rebaixa de la qualitat: perquè és la manera de cobrir els beneficis que s’esperen obtenir, els crèdits sol·licitats i les altes comissions que els fons d’extracció practiquen per l’administració de les private equity. Un cas conegut mundialment és el de Blackstone, un fons que gestiona principalment actius immobiliaris. Segons un estudi del col·lectiu ACCE, Blackstone arriba a controlar més de 300.000 propietats de lloguer als Estats Units, essent el propietari més gran de tot el país; practicant pujades de preus del més del 20% des de 2022.
Aquesta realitat no és aliena a l’estat espanyol, on Blackstone gestiona la private equity Anticipa Real State. Aquesta private equity s’ha alimentat en gran mesura d’habitatges provinents de CatalunyaCaixa. En aquest sentit, cal recordar que CatalunyaCaixa va ser rescatada amb 12.000 milions de diners públics, sense cap contraprestació social. I que va ser absorbit pel BBVA l’any 2016. Mentrestant, el seu entramat immobiliari ha estat gestionat per Blackstone mitjançant Anticipa, beneficiant-se de la pujada de preus de les propietats, que en molts casos havien estat prèviament habitades per famílies desnonades. Un altre cas prototípic, estudiat per Manuel Rico, és el fons Sagesse Retraité Santé, que a través de la seva private equity DomusVi SAS pressiona per controlar l’administració del nombre més gran de residències de gent gran públiques i privades. De fet, DomusVi SAS controla fins a 138 residències i 20.000 llits. I, per maximitzar els seus beneficis, intenta retallar al màxim la qualitat de vida dels residents i el salari dels treballadors. En resum, els Fons de Gestió d’Actius encareixen la nostra vida a través del control d’estructures, la titularitat o gestió de les quals ha estat privatitzada, i que antigament eren accessibles gràcies a la funció pública.
Tàctica dels Fons Voltor
En tercer lloc, trobem els Fons Voltor. Aquest és un terme que ha esdevingut enormement popular entre moviments socials de tot el món per assenyalar els fons en general, però que apunta a una tàctica concreta. És a dir, l’adquisició de deutes i propietats amb problemes d’insolvència, comprant-los a preu de saldo. I una vegada adquirides, esprémer més els usuaris i deutors. És a dir, són voltors en tant que s’aprofiten de desgràcies alienes, que moltes vegades han col·laborat a provocar. Un bon exemple ha estat el deute emès per fons com Elliot Management o Aurelius Capital al govern argentí per més de 120.000 milions de dòlars. I que ha portat el país a una situació de domini de la seva economia per part dels fons esmentats. Una altra realitat anàloga, encara que a nivell més micro, és la del municipi sevillà de Burgillos. El consistori d’aquesta ciutat, i amb opacitat vers els veïns, es va endeutar fins a 27 milions d’euros amb el fons KSAC Europe Investments, que ara exigeix l’embargament del patrimoni, les estructures i l’habitatge públic del municipi de la ciutat.
Tots dos són exemples arquetípics de colonització, en què un Fons Voltor és capaç de superposar-se al poder institucional i sobirà d’un territori, intentant passar per sobre de la ciutadania. Tot i això, cal aclarir que una dificultat a l’hora de categoritzar els fons en base a les seves tàctiques és que aquestes companyies no actuen de forma pura. Per exemple, Blackstone aspira a mantenir-se com el més gran propietari del món, cosa que el converteix en un dels Fons de Gestió d’Actius preponderants del sector immobiliari. Tot i això, Blackstone també practica compravendes d’accions empresarials, i també s’aprofita dels patiments aliens com un Fons Voltor, captant vivenda de persones amb problemes d’insolvència. És més, com indiquen els estudis de Gabarré i l’Observatori CODE, Blackstone ha practicat comissions milionàries a la SAREB, un banc que l’estat espanyol va crear posicionant-se com a avalador. I que té com a objectiu la venda de propietats de difícil sortida al mercat, provinents de bancs espanyols rescatats amb diners públics. Aquí és important matisar que moltes d’aquestes propietats són de famílies desnonades o en procés de desnonament. I que la manca de venda de totes les propietats portarà previsiblement a l’estat espanyol a practicar un nou rescat a la banca el 2027 en ser l’avalador de la SAREB i mantenint aquesta entitat actualment un deute de 30.000 milions d’euros. Mentrestant, Blackstone continua cobrant les comissions.
A qui volen els fons derivar tots aquests costos?
A nosaltres. A la classe treballadora. A la ciutadania. Als que ens trobem abaix. Com hem assenyalat, encara que els fons d’extracció utilitzin tàctiques diferents, coincideixen en la seva estratègia comuna de captar els nostres diners per precaritzar llocs de treball i augmentar preus. Però hi ha un altre aspecte essencial, que són els impostos. Els fons no són exactament anti-impostos. Els mateixos fons són conscients que els impostos són necessaris per mantenir els seus interessos, almenys de moment. Sense impostos, no es podrien crear les estructures que una vegada privatitzades els fons poden adquirir a preus baixos. Sense impostos, moltes economies col·lapsarien, en no ser capaces de proveir els teixits empresarials d’una mà d’obra altament qualificada i amb capacitat de mobilitat. Sense impostos, els fons no podrien recuperar les emissions de deute a institucions públiques.
És més, sense impostos es quedarien sense una part important del finançament amb què operen: ja que bona part de la seva dinàmica passa per traspassar recursos públics als seus interessos privats. Els fons volen que hi hagi els impostos, una altra qüestió diferent és el seu desig de no contribuir fiscalment, i que aquests diners no financin serveis i prestacions públiques que puguin rivalitzar amb els seus interessos. D’aquesta manera, els fons pressionen els governs perquè creïn mecanismes que els permetin no pagar impostos alhora que retallar l’Estat Social. De fet, a l’estat espanyol hi ha la figura de les Societats Anònimes Cotitzades d’Inversió Immobiliària, també conegudes com les SOCIMIs. Aquesta és una figura societària que escullen molts fons i private equity que dediquen més d’un 80% de la seva activitat al lloguer de propietats, ja que compten amb privilegis fiscals enormes: estan exemptes de l’impost sobre actes jurídics documentats, de l’impost de plusvàlua municipal i en determinats casos tributen al 0% a l’impost de societats.
Un bon exemple és la SOCIMI Cerberus, un fons creat per a la gestió de propietats del BBVA, que novament són de famílies desnonades o en procés de desnonament. És per això que els fons d’extracció són les eines d’una nova aristocràcia global: capten els nostres diners, per explotar-nos com a treballadors i esprémer com a consumidors, tractant de passar per sobre de la nostra sobirania com a ciutadans, i procurant alliberar-se de contribuir fiscalment. Com en el feudalisme, són una classe ociosa, que busca no pagar impostos però es beneficia dels impostos, no reconeix cap sobirania als de baix, i procura extreure el fruit del nostre treball per assegurar una posició de poder en què puguin extreure encara més. En poques paraules, els fons d’extracció són el principal opositor a què ens enfrontem la classe treballadora de tot el planeta. És un dret i un deure que treguin les urpes de les nostres butxaques i societats.
Què podem fer?
La bona notícia és que ja hi ha exemples d’economies diferents. L’economia social i solidària, un terme que també ha agafat ressonància a la darrera dècada. Aquesta fa referència a tots els projectes empresarials autogestionats pels seus treballadors sota criteris de transformació social: igualtat de gènere, inclusió, sostenibilitat ecològica, arrelament territorial i bones condicions laborals. A Catalunya, hi ha més de 1.600 iniciatives de l’economia solidària, que compta amb la seva pròpia xarxa anomenada Xarxa d’Economia Solidària (XES). I que a l’estat espanyol ja representen fins a un 10% del PIB, 43.000 empreses i més de dos milions de llocs de treball. És més, l’economia social té per objectiu cooperativitzar totes aquelles estructures que satisfacin les necessitats humanes, essent un nucli irradiador d’una economia que tendeixi a desfinançar-se.
També comptem amb moviments socials de tot el món, que confronten els fons en garantir drets econòmics com el treball, l’habitatge, les cures i l’educació des d’una perspectiva de la dignitat humana: com les Kellys, la PAH, l’ATTAC, la Marea Blanca de la sanitat i una llarga llista de col·lectius. No obstant això, sembla clar que el problema ha pres una dimensió global, en què si bé ens podem enfrontar a tàctiques que s’expressen de manera diversa en l’àmbit local, entronquen amb una estratègia extractivista comuna als fons. És per això que un pas, segurament insuficient però sens dubte, passarà per l’aliança de futures lluites i pràctiques de transformació a nivell transnacional. No cal triar entre economia o política, resistència o propostes, carrer o assemblees, àmbit local o global; sinó apostar per una síntesi que ens permeti construir un futur nostre. Aquesta és la llibertat que els fons d’extracció volen retallar, i aquesta és la llibertat que podem protegir exercint-la. De moment, i mentre aquestes aliances vagin creixent, recordem no cedir davant dels fons ni tan sols en el discurs: no inverteixen, extreuen. Recordem doncs que tot allò que acaparen i tot allò que esperen acaparar és nostre, incloent-hi el futur.
per Luis Sanmartín Cava
Catalunya Plural
