Comença ara la violència a Gaza?

L’autor, que va néixer i créixer al camp més gran de refugiats palestins a Síria, d’on va haver de fugir per la guerra, analitza la situació a Gaza i alerta que les vulneracions dels protocols de Ginebra per part de l’estat d’Israel han arribat a tal extrem que fan imprevisible el desenllaç del conflicte.

Pau Fabregat

Des de dissabte 7 d’octubre al matí assistim a esdeveniments que canviaran el curs històric de l’Orient Mitjà. Les forces de comandament palestines —no només el braç militar de Hamas, sinó totes les faccions palestines de la Franja de Gaza— van penetrar la frontera de Gaza per terra, mar i aire, i van prendre el control de les fortificacions de l’exèrcit israelià i del centre de comandament de l’exèrcit al sud; també van entrar als assentaments, normalment protegits per batallons tecnològicament molt ben equipats de l’exèrcit d’ocupació. Només d’entrada, ja aquest pas es considera una derrota històrica per a la potència militar d’Israel, en particular, i per a Occident en general, tot i la modernitat de la seva tecnologia bèl·lica.

Mentrestant, començo a escriure aquest article després d’haver escoltat els discursos de Netanyahu i d’Abu Ubaida, portaveu militar oficial de Hamàs, a més de totes les converses que s’han anat succeint a la regió: les estadístiques de morts israelians han arribat als 1.400, més de 3.000 ferits i més de 200 presoners. Mentrestant, el nombre de morts palestins ja ha arribat a més de 3.500, el 70% dels quals eren dones i nens. També hi ha més de 1.500 desapareguts sota la runa i més de 12.000 ferits, tots a conseqüència dels atacs aeris llançats per avions de l’exèrcit israelià a grans àrees de la Franja de Gaza.

Cal afegir-hi, encara, les desenes de morts i detinguts palestins en les campanyes de l’exèrcit israelià que apunten sense parar a civils a Cisjordània. Gaza viu en unes condicions descrites com a tragèdia humanitària a conseqüència del setge imposat ja fa disset anys i que s’ha agreujat fins a extrems impossibles: els han tallat l’aigua i l’electricitat, imprescindible pel funcionament dels hospitals, que fan servir generadors de benzina. La benzina, però, com els medicaments, tampoc no poden arribar a la Franja. Aleshores, què ha passat recentment perquè les coses arribin a aquest punt?

Potser des de la societat occidental es tendeix a no entendre, o no voler entendre, el curs dels assumptes actuals: l’expressió “és molt complicat” és una frase famosa i repetida en el discurs d’intel·lectuals i periodistes. No obstant això, el tema no és tan complicat com es descriu, simplement els mitjans occidentals no han transmès amb claredat què ha passat els darrers anys. Avui sí que s’informa de les notícies, però amb un clar biaix ideològic, ja que es mostra Israel com la principal víctima. Al respecte, vull destacar que allò que es va viure dissabte dia 7 a Israel ha estat quasi inèdit en la seva història. En canvi, tot el que ha anat passant durant anys, particularment els darrers, amb la població palestina no ha rebut la cobertura dels mitjans internacionals des de cap de les regions de Cisjordània i, especialment, Gaza.

Després de les revolucions de la Primavera Àrab, solíem fer broma entre nosaltres, palestins, dient que Netanyahu repetia la història de les dictadures àrabs: això, sorprenentment, s’ha començat a demostrar com a cert durant els darrers anys. Netanyahu, que ha incorporat els extremistes sionistes al seu govern, ha donat llum verda als colons per dur a terme incursions a les ciutats de Cisjordània sota l’empara del ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben- Gvir, que és qui ha organitzat les incursions d’extremistes i colons a la Mesquita d’Al-Aqsa, a Jerusalem, sota la protecció de l’exèrcit d’ocupació israelià.

Cal destacar que Ben-Gvir representa l’equivalent a un “gihadista” a Israel, un radical extremista que ha estat considerat terrorista pels mateixos Estats Units d’Amèrica. A més a més, al matí del dia 10 d’octubre, l’oficina de Ben-Gvir va anunciar la compra de més de 10.000 pistoles M16, que es distribuiran als colons d’acord amb les lleis de les Nacions Unides i les organitzacions internacionals: són, al seu torn, les mateixes institucions que consideren il·legals els assentaments de Cisjordània, construïts en terres ocupades. L’any passat, gairebé no va passar un dia sense que Ben-Gvir es dirigís a les ciutats de Cisjordània i Jerusalem en provocació a la població palestina.

Dies abans dels combats, es van establir converses entre Hamàs i Israel a través de mediadors internacionals: no van arribar a cap resultat perquè el govern de Netanyahu va decidir atorgar a Ben-Gvir autoritat sobre la vida dels civils de Palestina. Encara més, durant aquestes converses, Hamas ja havia enviat advertències a Israel amb l’exigència d’aturar les operacions engegades per l’exèrcit israelià a Cisjordània i Jerusalem, operacions que compten amb el suport de les milícies sionistes extremes: aquestes milícies deriven les seves instruccions principalment de Ben-Gvir.

És impossible d’analitzar la situació sense referir-nos a la tragèdia humana a la qual estan sotmesos els palestins en les anomenades “detencions administratives” israelianes. Una “detenció administrativa” —categoria establerta i promulgada per Israel— consisteix en la possibilitat de detenir qualsevol persona palestina a casa seva, al carrer o a través d’incursions de l’exèrcit israelià sense presentar cap càrrec: la persona pot romandre detinguda durant mesos, fins i tot anys, sense ser jutjada. El nombre de detinguts administratius ha arribat recentment a més de 4.000, sense incloure-hi la xifra d’altres tipus de detencions.

En els darrers anys, Israel també ha promulgat lleis que permeten a la policia israeliana disparar a qualsevol palestí al carrer si la policia en té qualsevol sospita, per aleatoris o injustificats que en siguin els motius. Al respecte, un dels múltiples objectius de l’assalt de les forces palestines a Israel, que ha estat silenciat pels mateixos mitjans internacionals, era d’aconseguir el màxim d’ostatges possible per tal de fer un intercanvi massiu de presoners entre els palestins i Israel. El 9 d’octubre, Israel va traslladar els seus detinguts palestins al desert del Nègueb i ara per ara no se’n sap res més.

Fa uns dies, Israel va activar el que en hebreu s’anomena Protocol d’Aníbal (נוהל חניבעל). Aquesta llei permet l’ús d’armes pesants en cas de captura de qualsevol soldat israelià, amb l’objectiu d’evitar que els seus captors puguin abandonar el lloc de l’esdeveniment. Es permet, per tant, l’ús d’armes pesants encara que això suposi una amenaça per a la vida del soldat segrestat. Aquesta llei va ser redactada l’any 1986. El 2016, Gadi Eisenkot, cap d’estat major de les Forces de Defensa d’Israel, va abolir aquest protocol, però ara, com he dit, ha estat reactivat. Israel també es pren, finalment, la legitimitat de matar els seus propis soldats capturats a la Franja de Gaza.

El poble de Gaza ha estat sotmès a un ferotge setge israelià durant més de setze anys. Els falten els mínims necessaris per a la vida: menjar, medicaments i infraestructura, que ha estat completament destruïda per cada assalt que du a terme Israel sempre que s’inicien noves eleccions. Sembla que cap govern israelià pot prendre el poder a Israel sense que Gaza sofreixi destrucció per part d’avions israelians. Les estadístiques emeses per les organitzacions humanitàries internacionals sobre la violació dels drets palestins per part d’Israel han arribat a xifres astronòmiques. Vull destacar especialment les detencions de menors d’edat. Pel que fa a les operacions militars israelianes, s’han cobrat la vida de 2.171 infants, segons les estadístiques de l’organització israeliana B’Tselem.

Escric aquest article i fa dies que no dormo. Segueixo dia i nit els mitjans de comunicació, tant israelians com àrabs. Les imatges que arriben des de la Franja de Gaza em retornen a tot el que vaig veure a Síria durant la guerra que hi vaig viure. Vaig néixer i créixer al camp de Yarmouk, al sud de la capital siriana, Damasc, que era considerat el camp palestí més gran de la diàspora fins a la revolució siriana, quan va ser completament destruït pel règim. Tots els seus habitants, refugiats, van ser desplaçats a la següent diàspora. Sé exactament què significa la guerra: per a mi no és ni una teoria ni Història, és una experiència clavada a la carn i perenne que no desitjaria a ningú.

Aquesta mateixa guerra, però, m’ha ajudat a entendre el sentit de la magnitud de la batalla que té lloc avui a la Palestina ocupada. La quantitat de míssils intel·ligents (en van 7.000 en deu dies) només feia preveure una gran mort a la regió. Aquesta mort ha quedat provada, barris sencers han quedat convertits en runa en una sola nit. Vaig estar seguint de prop l’activitat d’un company de premsa, Hisham al-Nawahja. Va arribar un punt en el qual ja no podia veure més cossos d’infants davant seu, així que va parar la seva retransmissió i va començar a transportar nens ferits. Li vaig escriure: “el cansament em té consumit. Vaig a dormir una mica”. Dues hores més tard, quan em vaig despertar, en Hisham havia mort. L’últim que va escriure va ser: “Perdoneu-me… No sé què ens durà aquesta nit”. Va morir sota un bombardeig indiscriminat mentre ajudava nens.

He perdut ja molts companys i amics periodistes sota els míssils, he perdut amics molt estimats. Israel ha atacat intencionadament assistents mèdics i ambulàncies. En una primera versió d’aquest article, un mínim de dotze persones del sector sanitari havien mort. Fa justament dos dies, el 17 d’octubre, l’hospital Al-Mamadani va rebre l’impacte d’un míssil: han mort 500 persones, totes o malaltes o desplaçades de zones ja bombardejades.

Pel que fa a Israel, després del que va passar dissabte 7 al matí, està confús i no està mostrant cap gestió racional dels esdeveniments. Hamas ha anunciat la seva disposició per a les negociacions, sempre que cessi el bombardeig al qual està sotmesa Gaza. El govern israelià, a través de les declaracions de Netanyahu, va assegurar que Israel no aturarà les incursions, al contrari: el ritme dels bombardejos no para d’intensificar-se. El seu govern, en pròpies declaracions, està en plena comunicació amb els Estats Units i s’hi està coordinant per a la defensa, mentre gairebé tots els països europeus, en comptes de buscar la calma, la moderació i una solució pacífica al conflicte, van anunciar el seu suport a Israel i, en conseqüència, van secundar el desig de Netanyahu de sang, tant palestina com israeliana.

El ministre de Defensa israelià va anunciar durant una videoconferència el dia 9 d’octubre: “He ordenat la imposició d’un setge complet a la Franja de Gaza. No hi haurà electricitat, ni menjar, ni combustible. Tot està tancat. Estem lluitant contra animals humans i nosaltres actuarem en conseqüència”. El mateix Zelensky, aquest actor invisible abans de la invasió d’Ucraïna, ha qualificat els palestins de “terroristes”. Per això vull denunciar també la doble moral amb què Occident tracta aquest conflicte. Els Estats Units han enviat dos vaixells de guerra al Mediterrani, un dels quals és més gran del món. El Regne Unit també ha anunciat l’enviament de dos cuirassats i va dir que la seva aviació ajudaria en les operacions militars. Alemanya ha enviat el seu armament més avançat, que s’incrementarà en els pròxims dies.

Occident, tot el seu armament i el seu sistema tecnològic, s’han unit avui per a matar els palestins a Gaza, el lloc més densament poblat del món. Occident ha posat, a més, a disposició d’Israel tota la seva capacitat de controlar el relat mediàtic i totes les notícies, veritables, falses o manipulades. Tot això, contra una població civil indefensa davant d’un poder d’aquesta magnitud. La comunitat internacional expressa francament als palestins de Gaza, “morireu sota la maquinària de guerra colonial”. Què més els pot dir? Què més els pot demanar? Qui aconseguirà justícia per a la ferida palestina? Com podrem curar-la, aquesta ferida?

La gent de l’altra banda del Mediterrani no es quedarà callada, encara que els governs romanguin en silenci. Han arribat a un estat en el qual senten que no són més que números. Els palestins no romandrem en silenci sobre aquests crims. Qui així ho cregui, s’equivoca i no està sent capaç de llegir l’escena política i militar de la regió i el món. Significa que no segueix les notícies, les transformacions globals i les alineacions geopolítiques dels darrers anys. L’assumpte d’avui no és només un conflicte amb límits coneguts, previsible o controlable: ha arribat a un punt en què podria ser un foc que consumeixi tot el que s’interposi en el seu camí. Les vulneracions dels protocols de Ginebra han arribat a tal extrem que no es pot preveure què passarà. L’únic que és evident és el carnatge, el que ja ha passat i el que és evident per a qualsevol. La pilota està ara a la pista del govern israelià i d’Occident, que són qui poden decidir si aturen el vessament de sang o el continuen. Tot i això, és essencial d’entendre que els indicadors no són els mateixos dels darrers anys. Aquesta vegada, les regles tàcites de l’enfrontament han canviat completament.

Mentre acabo aquest article, al front libanès el foc ha començat. Hezbollah i les faccions palestines al Líban han intercanviat ja trets amb Israel, mentre un grup palestí s’infiltrava i matava el comandant adjunt de la regió nord de l’exèrcit israelià. L’artilleria israeliana va respondre amb el bombardeig de ciutats libaneses i punts estratègics de Hezbollah, en uns atacs que han sumat un nombre indeterminat de morts (indeterminat per silenciat) entre milicians i civils. Hamas, al seu temps, ha llançat un nou míssil que ha arribat a la ciutat de Natzaret, al Golan i Safed. Les intervencions occidentals i el subministrament d’armes a Israel només empitjoraran les coses. Als ulls de molts analistes militars, estratègics i polítics, tot això pot ser només el preludi d’un conflicte imprevisible: qualsevol moviment no calculat pot conduir a resultats que ningú ara mateix, al meu entendre, pot estimar.

Check Also

El G20 debatirá un impuesto mínimo global a los milmillonarios para recaudar 250.000 millones de dólares

El G20 debatirá un impuesto mínimo global a los milmillonarios para recaudar 250.000 millones de dólares

El Gobierno de Brasil ha encargado un informe sobre su diseño y lo llevará a …

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *