Drets a la russa

El cas de la manifestació del 15 de juny del 2011 contra els primers pressupostos de les retallades davant del Parlament de Catalunya amb el lemaAturem el Parlament està actuant com un autèntic termòmetre de la salut democràtica de l’Estat espanyol

El cas de la manifestació del 15 de juny del 2011 contra els primers pressupostos de les retallades davant del Parlament de Catalunya amb el lemaAturem el Parlament està actuant com un autèntic termòmetre de la salut democràtica de l’Estat espanyol i de les elits dirigents a casa nostra. Hem viscut un relat sobre els fets d’aquella diada totalment interessat i provocat per esmorteir els crits d’aquelles que s’hi manifestaven, un relat plenament acrític amb les raons de la protesta i amb l’interès d’Interior de fer passar els diputats i diputades que anaven a peu just pel mig de la manifestació obligant-los a accedir a la Ciutadella pel mateix accés del carrer Pujades que es trobava blocat per les indignades.

I sobretot un relat inequívocament afònic amb les úniques agressions físiques realment patides, com ressaltava ahir David Fernàndez, al més d’un centenar de persones ferides pels antiavalots de Mossos d’Esquadra només unes setmanes abans a la plaça Catalunya.

El juliol passat la sentència de la Secció Primera de l’Audiència Nacional sobre el cas absolia totes les acusades en una interessantíssima valoració de la importància que té en una societat democràtica el dret a la protesta, col·locant-lo com a pedra angular del sistema de llibertats: sense manifestació no hi ha expressió i sense expressió no hi ha pluralitat política ni tampoc acció política al marge del poder. Sé que és un discurs judicial, que es construeix sovint a partir de lleis i conceptes que no hem consensuat, que no hem construït ni aprovat però acostumats al no perquè no i a la democràcia estrictament epidèrmica del règim del 78 la sentència del magistrat Ramon Sáez va fer un salt endavant cap a un model de societat com la que sovint defensem des d’aquestes manifestacions avui criminalitzades. Per això va ser titllat de jutgeflauta pel club Godó i companyia, per haver aixecat una trinxera jurídica des de la qual pensàvem defensar moltes altres batalles. El text es decantava descaradament cap a la preponderància de la protesta col·lectiva per sobre dels drets individuals -magnificats- de circulació i de no ser molestats dels diputats i diputades. A més posava de manifest que els col·lectius amb menys presència als media i a les tribunes parlamentàries tenen un dret a la protesta més ampli precisament per compensar aquest desequilibri de mitjans. La sentència coronava l’argument declarant que els jutges estan cridats a protegir els drets i no pas a retallar-los convençuts que en cap cas el dret penal ha de desincentivar l’exercici de la dissidència.

Claríssimament es tractava d’una plantejament massa avançat en tots sentits per a la classe política. També per a la majoria de la magistratura. També per al Parlament de Catalunya qui amb advocat particular amb minuta de cinc xifres va recórrer la sentència demanant la condemna de les manifestants. I d’aquí una sentència molt dura, duríssima, com la que ara ens ha notificat el Tribunal Suprem. Ho castiga tot, tot el que no sigui quedar-se a casa i dir amén. I dol, perquè comprèn com un delicte contra les institucions de l’Estat seguir un diputat, posar-s’hi al davant amb els braços en forma de creu o recriminar-li la seva posició política i cridar-li que no ens representa. Ara el Tribunal Suprem apuja el termòmetre repressiu i escombra sense miraments el nostre dret de protesta. Comença revisant els fets provats de la sentència, una activitat que li és prohibida si és en contra de les acusades perquè ni ha estat present al judici ni ha vist personalment totes les proves que han estat practicades i per això Estrasburg prohibeix un canvi de fets contra reo en la segona instància. Una excepció per a un cas de dret d’excepció. Perquè el Suprem això no ho fa mai i ho ha fet aquesta vegada i caldrà donar una explicació a aquesta superació de les seves pròpies línies vermelles. Molts advocats recordem en els darrers anys un únic cas de revisió de fets pel Tribunal Suprem: quan va revocar la condemna dels guàrdies civils que l’Audiència de Sant Sebastià havia declarat culpables de torturar Portu i Sarasola. Una altra resposta excepcional a un cas que s’havia descontrolat de l’expectativa convencional.

Però el més important és el debat de fons. La sacralització de la figura dels representants polítics, de l’espai públic que envolta els edificis parlamentaris i de la construcció de nous drets elevats a la categoria de drets fonamentals com el dret de trànsit dels diputats. Tot això per sobre del dret de manifestació, de la llibertat d’expressió, de la participació política popular… Un autèntic cop d’estat judicial a un debilíssim i precari sistema mínim de llibertats. Al cap i a la fi una lluita ideològica que vam guanyar primer i que ara ens arrebaten de les mans. Una lluita tan clara que fins i tot es va fer explícita en el judici quan només els diputats de Convergència i Unió van explicar que s’havien sentit coaccionats per la protesta i paradoxalment els Maragalls, Milà, López Tena… defensaven la validesa i legitimitat dels crits als carrers del voltant de la Ciutadella. Una discussió conceptual de matriu ideològica que ha conquerit la versió més autoritària, la de la majoria d’un Tribunal Suprem que encara beu de la dictadura que va nomenar molts dels seus magistrats. I una versió que llavors i ara, ha estat indiscutidament defensada per Mas i els seus a casa nostra.

Ho diu el magistrat del Suprem Perfecto Andrés en el vot particular a la sentència: «El objeto de esta causa tiene connotaciones políticas tan intensas, que difícilmente podría darse una aproximación de derecho que no comporte o traduzca también una previa toma de posición del intérprete en ese otro plano.» La profilaxi judicial del sistema manté els plantejaments ideològics més durs per escombrar el dret de manifestació i de retruc envia vuit companyes a la presó. Amb elles, moltes passes enrere, individuals i col·lectives, presents i futures. El termòmetre de la democràcia congelat, sota zero, com a la Rússia de Putin, amb gent a la presó per haver participat en una manifestació contra els pressupostos de les retallades socials més fortes des de 1979. Només per manifestar-se. Fa por.

Escrit per  Benet Salellas i Vilar

Foto: Edu Bayer