La cara B de la solució tecnològica a l’escassetat d’aigua

El temps d’emergència per sequera ha fet emergir discursos que presenten algunes tecnologies com a resposta per «fabricar» aigua i poder, a través seu, franquejar la necessitat d’adaptar el consum a la disponibilitat d’aquest bé natural. Però els impactes i costos que generen les «solucions» tecnològiques no s’expliquen tant

Maria Conill

El món com el coneixem existeix perquè hi ha aigua. No obstant això, segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), el 46% dels aqüífers del país estan contaminats pel model econòmic agropecuari i els que no, sobreexplotats per exportar aigua en forma d’ampolles.

Ens enfrontem a una nova etapa d’escassetat estructural i no podem perdre el control sobre l’accés a l’aigua, perquè és imprescindible pel desenvolupament d’una vida digna. Això vol dir higiene, salut física i mental, accés al treball i l’educació, relacions sanes i respectuoses. L’accés a l’aigua esdevé una necessitat vital, d’acord amb els criteris de l’ONU que van definir el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament el 2010.

Darrerament, el discurs sobre “fabricar” i “produir” aigua ha ocupat els mitjans de comunicació. Tanmateix, hem de ser conscients que l’aigua no es crea, sinó que es gestiona i es mobilitza. Així, quan ens diuen que “fabriquen” o “produeixen” aigua, el que fan en realitat és tractar-la perquè sigui apta pel consum. Aquest relat contribueix a reduir l’accés a l’aigua a una simple aixeta o canonada, però l’aigua és molt més que això, i incideix en el nostre benestar quotidià.

En l’actual context, ens presenten les grans tecnologies com a salvadores del desastre davant la desesperació, com si gràcies a elles es pogués eternitzar el model actual de relació amb l’aigua. Però en realitat, són les més populars perquè no paren de parlar-nos d’elles i, curiosament, la seva implementació suposa nous nínxols de mercat. En canvi, hi ha un alt desconeixement de moltes altres solucions, respectuoses amb el medi que inclús tenen la voluntat d’incidir en la reversió de la situació actual, enfortint el medi, no xuclant-li els darrers alens. La pregunta, doncs, és, per què no obren els noticiaris aquestes altres solucions tecnològiques?

La tecnologia: quina i per a què?

Quan parlem de tecnologia cal tenir en compte quina necessitat cobreix, amb quins objectius, quin impacte genera i qui la promou: les respostes a aquestes preguntes revelen el sistema de valors que regeix una societat. A més a més, preguntar-nos qui les promou, explica els objectius i els interessos reals, i que massa sovint tenen a veure amb oportunitats de negoci i especulació per la capitalització d’uns pocs a costa de molts.

Les propostes tecnològiques que es presenten es basen en la perpetuació del model actual de relació amb l’aigua. S’evidencia perquè no es posa l’accent en la importància d’altres aspectes com la implementació de polítiques d’estalvi, assumir els límits d’aigua disponible o la recuperació del bon estat ecosistèmic de les masses d’aigua. Ans al contrari, es presenten com vies per desconnectar-se dels ecosistemes; com solucions per continuar en un model fiançat en una relació des dels principis de superioritat, dominació i jerarquia, que es concreta en unes infraestructures que sustenten el control de l’aigua per part d’uns pocs (i amb interessos econòmics) i d’aprofundiment en la devastació dels hàbitats. Un model economicista i espoliador sobre el territori i els drets associats, amb una clara manca de qualitat democràtica i presa de decisions. Un model que ens ha portat fins on som.

Pel que fa a l’aigua regenerada, està molt desenvolupada. Els seus principals punts dèbils són: els efectes que la intensificació en la barreja d’aigua regenerada amb la pròpia del medi pot comportar als ecosistemes, podent afectar-ne la biodiversitat. El preu d’accés relacionat amb el cost d’inversió i l’energètic, malgrat que la tecnologia ha avançat molt i s’han aconseguit reduir. Els nous usos per a l’aigua regenerada que es plantegen, com l’industrial i l’agrícola, que poden treure espai a l’ús actual que és principalment contribuir a la millora ecològica dels rius.

I finalment, el control democràtic i les garanties sobre l’accés a l’aigua. Es tracta d’una infraestructura molt sofisticada que no està pensada per estar controlada per les comunitats, alhora, pot concessionar-se a operadors privats de manera molt senzilla, aprofundint en una pèrdua de garanties sobre un accés i control de l’aigua per part del conjunt general de persones, independentment dels seus recursos econòmics. De fet, ja hem vist com Agbar vol fer-se amb el mercat de l’aigua regenerada a Catalunya.

Al seu torn, els efectes de les dessaladores són importants. Per una banda, suposen un gran cost energètic, amb el que implica en afectacions al canvi climàtic, però també en accés a l’aigua per part de les persones, ja que es tradueix en un major cost del rebut. També és important que posem sobre la taula el paper que les aigües marines tenen sobre els règims de pluges i els cicles hidrològics. L’aigua dels mars necessita l’aigua que desemboca dels rius per al manteniment d’alguns ecosistemes concrets, com els aiguamolls i els deltes. Alhora els boscos marins i la fauna que hi contenen també tenen un paper en el cicle hidrològic. Així com els diferents corrents marins. Les dessaladores desertitzen el fons marí allà on extreuen l’aigua salada, alterant-ne l’ecosistema, que pot afectar en el cicle hidrològic.

En un mar com la Mediterrània, les dessaladores alteren les condicions de l’aigua d’ecosistemes concrets per excés de sal allà on s’aboca la salmorra. Es tracta d’una proposta amb un elevat impacte en l’aprofundiment dels efectes del Canvi Climàtic. Finalment, també es tracta d’una infraestructura costosa i complexa que aglutina control sobre l’aigua i que encareix l’accés a l’aigua al conjunt de la població.

En l’àmbit social, són propostes que atempten contra la garantia del Dret Humà a l’Aigua (DHA), a cada vegada més llars, ja que la prestació de l’aigua que ofereixen s’encareix pel cost del procés. Com es pot mantenir el compliment del DHA i la sostenibilitat del servei si cada cop menys persones el podrien pagar? Què passa amb les llars que no els arribarà per pagar els rebuts? Des dels moviments de l’aigua tenim propostes concretes, com els mínims vitals i les tarifes socials garantistes, tot i que sembla que des de les comunicacions oficials no en volen parlar. Però és urgent fer-ho si apostem per aquestes infraestructures.

Arribades a aquest punt, es fa patent que, tant l’una com l’altra no són “la solució”, tal com es presenten. No podran mai desconnectar-se dels ecosistemes. Tampoc es poden plantejar com a opcions úniques i, menys encara, per mantenir un model basat en el creixement i l’aigua percebuda com a mercaderia que genera rèdit econòmic, ja sigui pels mercats associats a l’aigua (components, construcció, etc.) com pel control d’accés via pagaments cada cop més cars. Poden ser part, en un conjunt divers de propostes, que es complementen i operen en situacions d’escassetat, però mai podran realment substituir l’ecodependència. Tot al contrari, contribueixen a empobrir i debilitar més encara la capacitat de resiliència.

Opcions amb potencial ecològic i democràtic

És important assenyalar que mentre es parla de dessaladores i aigua regenerada, es deixa de parlar de qui controla l’aigua i de totes aquelles infraestructures i tecnologies que es poden aplicar en l’àmbit local públic, local comunitari i micro comunitari, on les persones tenen un paper important.

Propostes que fomenten la captació de l’aigua, la retenció de la humitat amb tecnologies basades en la natura. Tecnologies que afavoreixen la infiltració. Tecnologies amb diferents nivells de complexitat, pensades des de la voluntat d’activar i enfortir els ecosistemes ecològics i socials. Propostes que permeten aprofundir en perspectives en les quals ens comprenem i ens relacionem com a elements dels ecosistemes, amb els quals es busca una relació des del respecte mutu.

En definitiva, propostes amb alts nivells d’adaptabilitat a les diferents realitats locals, que poden tenir models de governança democràtica per part de les comunitats locals. Això afavoreix la creació de mecanismes per la garantia d’abastament, la restauració dels ecosistemes i la garantia del DHA des del control comunitari i local. Tecnologies on les comunitats locals tenen un paper central que els permet treballar i desenvolupar economies fomentades en l’adaptabilitat i enfortiment de l’hàbitat, des de la cura a la font proveïdora d’aigua i els mateixos ecosistemes. Algunes d’elles són l’aprofitament d’aigües grises i pluvials a escala comunitària, l’optimització dels aparells que tenim a les llars i equipaments, els Sistemes Urbans de Drenatge Sostenible, la recuperació de pous locals i la renaturalització dels trams dels rius, entre d’altres.

L’ésser humà és ecodependent i té una relació d’inherent amb el medi que habita i llurs elements, com l’aigua, i el primer pas és prendre’n consciència i acceptar-ho. Ens trobem en el moment què es pot decidir si continuar aprofundint en l’escassetat i la desertització, o bé, si es vol treballar per posar llavors per assegurar el nostre futur.

Edurne Bagué, membre d’Aigua és Vida
Directa

 

Check Also

Informe «Transició ecosocial a Catalunya»

TRANSICIÓ ECOSOCIAL A CATALUNYA Una proposta decreixentista Autors: Luis González Reyes, Erika González Briz i …

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *