«La sequera ens ha de servir per qüestionar el model de creixement que tenim i qui ha de gestionar l’aigua»

Entrevista a Dante Maschio, portaveu de la plataforma Aigua és Vida, que es mostra crític amb la gestió que el Govern fa de la sequera i aposta per reformular el model econòmic de Catalunya per tal de reduir la demanda d’un recurs que és finit

Juntament amb altres entitats, la plataforma Aigua és Vida ha impulsat el darrer any ja tres cimeres socials de l’aigua, en què entitats ecologistes, socials i veïnals han plantejat mesures alternatives per abordar la situació de sequera històrica que viu Catalunya. Per a Aigua és Vida, la clau és posar el focus en la demanda d’aigua, per tal de reduir-la, i no en l’oferta, com considera que fa el Govern amb l’anunci de noves plantes de dessalinització i de regeneració que contribueixen a generar una «falsa sensació de disponibilitat d’aigua».

De tot plegat en parlem amb Dante Maschio, ambientòleg de formació, tècnic d’Enginyeria Sense Fronteres i portaveu de la plataforma. Més enllà de mostrar-se crític amb la gestió que fa el Govern de la sequera, el membre d’Aigua és Vida posa l’èmfasi en la necessitat de portar a terme una planificació a llarg termini, en impulsar espais de governança amb participació ciutadana al voltant de l’aigua i, sobretot, veu imperatiu reformular el model econòmic que tenim, perquè l’actual no és sostenible en basar-se en consums cada cop més grans.

Des de l’1 de febrer, al voltant de tres quartes parts de la població catalana viu en zones que estan en emergència per sequera. Com a plataforma heu manifestat que les sequeres es gestionen quan hi ha aigua. Ha faltat planificació?

Ha faltat una gestió diferent de la que s’ha fet durant dècades. El que demanem és que es gestioni la demanda i no l’oferta. Els esforços del Govern sempre han anat enfocats a posar tecnologia i posar aigua al sistema per donar-ne a tothom qui en demanda i no pas a analitzar quins sectors en demanden, quanta en demanden i quanta en tenim. Hi ha un índex molt interessant, que és l’índex d’explotació d’aigua, i des d’inicis del 2000 diu que Catalunya sobreexplota en un 30% els seus recursos naturals d’aigua dolça. Això vol dir que no és només una qüestió de la sequera, sinó que portem molt de temps donant més aigua de la que tenim. Per aquí ve la crítica principal que fem des d’Aigua és Vida.

La construcció d’infraestructures de producció d’aigua ha estat gairebé 15 anys aturada i, en qualsevol cas, no és immediata. Què es podria fer ja?

L’ACA ha estat sanejant un deute d’uns 1.500 milions que no li ha permès invertir el previst en la planificació hidrològica del segon cicle [2016-2021, segons va establir el Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya] i ho farem ara. A l’aigua no se li ha donat la importància que se li havia de donar i l’ACA ha arrossegat aquest deute perquè el Govern no li va donar la partida que li havia de donar. Teníem un cànon infrafinançat. La directiva marc de l’aigua ens diu que l’aigua ha de pagar l’aigua i molts anys això no ha passat i no hem tingut diners per invertir. Una altra qüestió és si estem d’acord amb les inversions que recullen aquests plans d’inversió.

El que diem és complim amb les inversions que el pla ja recollia, però també apostem per inversions barates, com és l’estalvi. De fet, és la inversió més ràpida que podem fer avui en dia, ja que qualsevol infraestructura, com les plantes de potabilització, dessalinització o regeneració, comporten mesos o anys. Però segons el nostre punt de vista racionar l’aigua i estalviar-la no està damunt la taula.

El pla de sequera que s’aplica inclou diverses mesures per reduir els consums d’aigua i, per exemple, en les zones d’emergència s’ha fixat un topall de 200 litres per habitant i dia, a banda de limitacions al reg o a l’ús industrial. Com valoreu aquestes mesures?

El principal problema és la falta de transparència i la disparitat de competències no ajuda a poder fiscalitzar el compliment del pla. Les restriccions que s’imposen als ajuntaments, que ara són de 200 litres per persona i dia a les zones en emergència, és competència seva i l’ACA els obliga a aportar unes dades que es fan públiques des del maig passat. En canvi, d’allò que és competència de l’ACA, com les concessions que atorga a grans consumidors, com indústries, indústria ramadera, canals de reg,…, no tenim confirmació que les restriccions s’hagin complert, perquè l’ACA no n’ha publicat les dades. S’excusa dient que són dades que obté a través de la recaptació del cànon de l’aigua i com que provenen d’una taxa són dades sensibles que no es poden publicar.

És a dir, que a la pràctica no sabem si les mesures estan funcionant o no?

Nosaltres no tenim manera de confirmar si el pla és suficient o no, perquè no tenim dades que ens confirmin l’estalvi que s’ha generat. Però en una intervenció recent en un congrés del Catalan Water Partnership el president de l’ACA, Samuel Reyes, deia que fa tres anys que tenim un pla activat i el consum no s’ha reduït, el que demostraria que el pla no s’està complint. Només tenim els consums domèstics, i és cert que el fet de publicar les dades ha permès que l’ACA comenci a activar expedients sancionadors i ha fet que molts municipis es moguin i tinguin uns plans municipals per sequera que abans no tenien i si parles amb ajuntaments te n’adones que estan fent feina.

Estem en un moment en què diversos sectors econòmics, com ara la pagesia però també els hotelers, estan demanant una flexibilització de les restriccions d’aigua. Temeu que el pes econòmic d’alguns sectors les faciliti?

El maig de l’any passat, a la primera cimera social de l’aigua que es va fer, vam elaborar un document de demandes, una de les quals era que les restriccions incloses en el pla de sequera que tenim s’apliquin amb criteris de justícia social i ambiental. No podem parlar de pagesia com si fos un sector uniforme. Tenim petita pagesia que fa agroecologia i avui en dia fer-ne és gairebé militar, i després tenim grans explotacions que formen part de grans empreses dedicades a l’exportació amb un marge de beneficis que els permet costejar les restriccions. Per tant, s’hauria de tenir en compte la mida i els beneficis de cada explotació per decidir com aplicar la restricció en cada cas, perquè d’altra forma estarem condemnant el petit productor a desaparèixer. I el petit és el que fa el model agroecològic al qual, segons Aigua és Vida, hauríem de transitar.

Sobre la relaxació de mesures ja tenim la confirmació que s’ha fet. L’estiu passat al Parlament PSC i Junts van apretar i van aconseguir que es relaxessin mesures que contenia el pla de sequera en la situació d’excepcionalitat. En aquell moment ja es prohibia omplir piscines, però es van omplir, amb l’excusa de dir omplim les públiques, però amb la lletra petita també s’hi van incloure les comunitàries i aquí van entrar-hi també les dels hotels. També es va relaxar amb relació a les sancions, que s’havien de començar a aplicar abans de l’estiu, però es va postergar. El que veiem és que davant d’un Govern que no té un rumb clar amb la sequera qualsevol tipus de pressió el pot doblegar cap a una banda o una altra.

Una de les mesures més criticades per entitats ecologistes és la reducció dels cabals ecològics de la Muga, el Ter i el Llobregat. Insistiu que això comporta uns impactes ambientals que van molt més enllà de l’aigua. Falta una visió global?

Predomina una visió marcada pel que podríem dir la dominació de l’home vers la natura i de transformar cicles naturals per tenir aigua sense pensar en l’impacte que podem tenir sobre el medi. És una relació que ve de fa molts anys i que des del món ecologista intentem canviar per fer entendre que això també té un impacte sobre nosaltres. Reduir els cabals ecològics impactarà en la qualitat de l’aigua que bevem, perquè els contaminants aniran molt menys diluïts. I també sabem que la mesura tindrà un impacte ecosistèmic. L’ACA diu que redueix els cabals, però un o dos cops a la setmana fa hidropuntes [deixar baixar més aigua] per permetre generar una bassa on hi hagi vida. Però des d’un punt de vista ecològic aquí ens peta el cap, perquè l’ecosistema necessita una connectivitat, no pots deixar tota una vida en una bassa. Haurien de dir que guardarem l’aigua per tenir-la per a nosaltres i ens mengem el gripau i acceptem que això tindrà un impacte ambiental, però no ho estan fent i ho volen maquillar amb petites solucions que ja veurem si funcionen o no.

En altres entrevistes heu comentat que no veieu malament l’ús de tecnologies com les dessaladores en un context d’emergència, però sí com a opció estructural, tal com planteja el Govern a mitjà i llarg termini. Se n’estan obviant els costos energètics i l’impacte climàtic?

Sí, totalment. Avui en dia les dessaladores són un dels consumidors elèctrics més importants que hi ha a Catalunya. És un peix que es mossega la cua, perquè tenim la matriu energètica que tenim i trigarem anys a caminar cap a una matriu formada per renovables. Però, en canvi, per pal·liar la sequera, que és conseqüència del canvi climàtic i, per tant, de les emissions que genera aquesta matriu energètica, posem en joc l’aposta que més contribueix al canvi climàtic. I aquí es veu la poca vista que té el Govern. Es pensa en solucionar els plats trencats en els propers mesos sense pensar en el llarg termini i sense pensar en els impactes d’aquestes tecnologies. La dessalinització és la tecnologia que més contribueix al canvi climàtic i, per tant, generarà més sequeres.

D’altra banda, aquestes campanyes del Govern de desconnectem-nos de la pluja i produïm aigua generen una falsa sensació de disponibilitat. L’aigua no es genera, l’aigua es transforma o es gestiona. L’aigua regenerada, en tot cas, és una aigua que abans corria pel riu i ara l’agafem, li estarem traient aigua al riu, no és que en produïm més. No ens oposem a aquestes tecnologies, però hem de respectar qüestions com els cabals ecològics, mirem quin en necessita el riu i quines possibilitats d’usos té l’aigua regenerada. Si mires les dades de l’ACA, crec que el 60% de la regenerada serveix per objectius de millora de l’estat ecosistèmic de les masses d’aigua, és a dir, va néixer per millorar la qualitat ambiental dels rius. Si ens volem carregar aquests objectius i utilitzar-la per abastir usos municipals, industrials i agrícoles serà generant un impacte en els ecosistemes una altra vegada.

El que demanem és gestionar la demanda, és a dir, analitzar abans quanta aigua necessiten tots els sectors, si és sostenible o no, i un cop reformulem el model per fer-lo el més resilient possible, parlem de quines tecnologies de suport necessitem. No pot ser que una tecnologia que es considera puntual, com la dessalinització, es plantegi com a estructural; això tindrà impactes econòmics i, de fet, ja s’està encarint el rebut. Són les conseqüències d’aquest model, que és ambientalment i econòmicament car.

Hi ha consens científic en què la disponibilitat d’aigua a Catalunya anirà a menys els propers anys, però la planificació del Govern i de la pròpia ACA és que la demanda seguirà en augment, per qüestions com el creixement del turisme.

És interessant analitzar el rerefons del pla de gestió de l’aigua, perquè inclou escenaris de canvi climàtic, però en tots hi ha una previsió d’augment de la demanda, sobretot del sector terciari, és a dir, del turisme. De la planificació del 2008 fins a l’actual s’ha duplicat el consum d’aigua associat a la indústria de l’oci, com parcs aquàtics o camps de golf, ha passat de 7 a 14 hm3. I el nou pla planifica que des d’ara fins el 2039 l’activitat turística augmentarà un 25% i també es preveu un escenari de creixement urbanístic. Malgrat que hi hagi un augment de l’eficiència, el consum final augmenta, perquè aquesta eficiència es destina a produir més. I això en un escenari de menor disponibilitat d’aigua ens porta al final un sistema en fallida.

El gran tema és si és possible aconseguir una reducció del consum global d’aigua mentre el model econòmic es basi en el creixement constant?

Exacte, quan diem que les sequeres es gestionen quan hi ha aigua ens referim que en un context de sis o set mesos vista és impossible solucionar una crisi que ve de fa molts anys. No podem perdre l’oportunitat de pensar el futur de l’aigua a la mínima que plogui i per això pensem que estem obligats a transitar cap a un nou model, no és un nou model hídric, sinó un nou model econòmic de país. Que tingui present que les activitats productives necessiten aigua i que l’aigua és finita i, per tant, necessitem reformular el model, sobretot si volem salvar les persones.

Jo no sé quina és la solució, però el que està clar és que la sostenibilitat econòmica de la pagesia està en entredit, també de la gent que viu del sector turístic. I aquí el Govern hauria de pensar quin és el model per garantir que tothom té aigua i drets suficients, perquè el model actual no ho garanteix, en estar inserit en una lògica d’acumulació capitalista on en tots els sectors hi ha unes poques mans que concentren la riquesa i la gran majoria concentrem els impactes ambientals i socials d’aquest model.

Veus voluntat per part del Govern de portar a terme un debat així?

Ara mateix el que tenim és un govern dèbil, segons el meu punt de vista, en el sentit que no ha generat una imatge o un perfil polític de cap on tirar i, per tant, si tira cap a l’esquerra o cap a la dreta sap que pot perdre i a un any vista de les eleccions prefereix no fer res. I el no fer res fa que et dobleguis davant de qualsevol interès que et pot perjudicar. Ara és el camp. Esquerra té molts vots a l’Ebre i fora de la regió metropolitana i cedeix als interessos d’una pagesia, darrere de la qual no sabem qui hi ha perquè les demandes són molt diverses, però també passa amb el turisme. El fet que la democràcia sigui representativa cada quatre anys no ajuda a abordar crisis que són estructurals i, segons el nostre punt de vista, és una pena que no aprofitem un moment de crisi com aquest per reformular el model per tenir-ne un de diferent, sostenible i resilient i que garanteixi la sostenibilitat econòmica a la gent i l’ambiental al sistema.

Com hauria de ser aquest debat?

A nosaltres ens sorprèn que el pla de gestió [de l’aigua] anterior no posés en marxa els consells de conca, que crec que estaven incloses en la primera planificació de cicle [de l’aigua]. Des del nostre punt de vista, aquests consells s’haurien de recuperar perquè és l’escala idònia per gestionar l’aigua, perquè al final és on neix i on mor un riu i la nova cultura de l’aigua diu que t’has d’abastir del que tens en el teu territori. En els consells pots exercir la governança de la conca, veure quins usos hi tens, quines demanes, quanta aigua tens i veure com es pot fer sostenible i en cas que no sigui possible en la decisió fem que s’impliquin els diversos actors. A Europa hi ha exemples que mostren com allà on hi ha hagut plans de sequera amb la participació de la societat, la gestió política ha sigut molt més ben rebuda per la ciutadania.

Aquest model de governança més a escala micro s’hauria de replicar a nivell més global a escala de Govern, Parlament i el conjunt del país, amb la participació social inclosa, per definir també el model econòmic de la Catalunya del futur?

Sí, necessitem un model de governança diferent. Avui en dia el que veiem és que el Govern fa una Taula Nacional de l’Aigua totalment inútil, que no està servint per abordar el model de gestió de l’aigua, però que li serveix per dir que té un espai de participació. Però totes les mesures que avui en dia s’estan implementant no es decideixen allà. El que cal realment és entendre que la governança no són espais d’aquest tipus i tampoc són espais consultius, són espais on l’administració ha d’entendre que ha de cedir poder i que cedir poder és interessant, perquè aleshores les decisions es consensuen i aquest és un consens que es treballa amb el temps. En aquest temps has de fer que la ciutadania, que avui dia està totalment alienada de la realitat social, ambiental i política, s’informi. Però hem de jugar amb noves eines perquè les que tenim avui dia es demostren fallides o si més no cooptades pels interessos econòmics.

Tens esperances que un espai de debat d’aquest tipus es materialitzi a curt termini?

No. Com a Aigua és Vida tenim alguns espais d’incidència, amb el Govern, amb partits, i també en instàncies més petites com ajuntaments, i no veiem que hi hagi una voluntat de reformular el model i, per tant, no hi ha una voluntat de posar en marxa espais de governança d’aquest tipus. Però sí que tinc una certa esperança perquè la propera sequera ens agafi molt més ben previnguts.

En cert sentit, aquesta sequera està sent molt interessant perquè, per exemple, els ajuntaments comencen a recuperar coneixement, a recuperar govern, a crear plans municipals per sequera i a començar a pensar que la millor forma de gestionar l’aigua és recuperar el sistema i, per tant, recuperar pous, fer sistemes urbans de drenatge sostenible, ordenances d’estalvi o aprofitament d’aigües grises i pluvials. I això és molt interessant perquè aquí els ajuntaments també estan veient que no tenen el coneixement perquè han cedit la gestió a una empresa privada. Així que penso que la següent sequera ens agafarà amb un model de gestió públic i democràtic molt més fort del que tenim avui dia. I també està servint per entendre que l’aigua és un recurs finit i, com a mínim, ens ha de servir per qüestionar el model de creixement que tenim i qui ha de gestionar l’aigua.

MARC FONT @MARCFONTRIBAS
Públic

Check Also

Informe «Transició ecosocial a Catalunya»

TRANSICIÓ ECOSOCIAL A CATALUNYA Una proposta decreixentista Autors: Luis González Reyes, Erika González Briz i …

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *